dilluns, 24 de desembre de 2012

1939, Nadal a Barcelona

Manllevo del bloc Crema catalana un text preciós, deliciós: "Nadal a Barcelona", escrit per Eugeni Xammar l'any 1939, des del seu exili a París. El primer Nadal, potser lluny de casa, potser ja sense casa. De la desfeta, però, se n'ha salvat l'esperança:

"A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la  Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l'hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.

Després de sopar, abans d'anar al llit s'encenien els gresols per primera vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l'estil que a mi m'agrada. No era l'obra d'art d'un mestre pessebrista; era la improvisació d'un bon burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat, amb traça i amb il•lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer prestatge d'un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un angle del menjador o damunt d'una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi havia l'estable, el naixement aixoplugat sota d'una muntanya de suro tota coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al primer terme. El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí darrera de les muntanyes nevades i s'enfilaven paret amunt fins al segon prestatge de l'armari, que era el cel blau i estrellat. D'una bassa d'aigua feta amb un tros de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d'estany, que lliscant entremig de la molsa anava a parar a l'hort d'una masia. D'una masia catalana, ben entès, amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la façana, un pou a la vora, l'era al davant i al costat de l'era un paller amb una gibrelleta a dalt de la perxera. Al nostre pessebre hi eren admesos el nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis màgics d'orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per tot el demés era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la terra. La mula era de Vic - ho portava escrit a la cara; el bou era un bou del Lluçanès; a les ovelles, blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella vivor a l'ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l'aviram del Prat del Llobregat. Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes amb gec de vellut, espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada. Raça treballadora i de cor generós! Els homes llauraven, fangaven o traginaven una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que baixava de la muntanya cap al pla. Tots caminaven guiats per la mateixa llum, tots havien sentit la veu de l'àngel. Ningú no anava amb les mans buides. Un pagès portava un parell de pollastres, l'altre un conill, l'altre una panera d'ous, l'altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor anava content amb un xai a coll-i-be. I la ben plantada mestressa, amb el gipó negre i les faldilles vermelles, ¿què hi deu portar dintre la cistella tan ben tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al dessota s'hi amaguen les llaminadures que tots ens pensem: panses i figues i nous i olives i mel i mató. ¿Qui, fora dels catalans, coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh Catalunya, terra santa del pessebre de la meva infantesa!

El Nadal barceloní és una festa llarga. Comença amb les fires i s'acaba amb els Reis. A la fira de Santa Llúcia cap barceloní que s'estimi no es descuidarà d'anar-hi a treure el nas. De totes les fires barcelonines és la més barcelonina, la més lluïda. El rovell de l'ou de la fira és a les escales de la Catedral. Però les parades dels firaires, l'olor de la farigola i la cantarella dels ceguets s'escampen pel carrer de la Corríbia, per la plaça Nova, pel carrer del Bisbe, i pel de Santa Llúcia, i el dels Comtes, i el de la Pietat. Quina gentada a tot arreu! No sigueu pas tocatardans si voleu entrar a la capella de Santa Llúcia sense haver d'aguantar empentes i trepitjades, contemplar la imatge de la santa, d'or vestida i coronada, mig amagada entre la cera i la llum dels ciris i de les candeles, al bell mig de l'altar que és tot ell una flamarada d'or, sortint de la capella enlluernats i, un cop al carrer, la resplendor del sol d'hivern que ens enlluerna altra vegada. La cantarella no para mai: Santa Llúcia gloriosa us conservi la vista i la claredat.

Hem fet almoina a tots els ceguets que hem trobat pel camí i per cada miserable engruna de caritat una veu ha sortit de les tenebres i ens ha promès que Déu ens pagaria el bé que fèiem. Els ceguets de Santa Llúcia saben de què parlen. Una setmana després comencen les fires de Sant Tomàs, els dies de la gran abundància, les opulentes revetlles del Nadal barceloní. ¿Recordeu els «cromos» que el vigilant, el «sereno», l'aprenent del forn, el cobrador del gas i l'escombriaire us posen cerimoniosament a la mà a canvi de les estrenes? ¿No us sembla que l'esteu veient, el gall dindi voltat d'ampolles de xampany, de capses de torrons, de pernils i llonganisses, amb la cua fent el vano i un paquet de neules al darrera? No és pas la imatge creada per la fantasia d'un famolenc. Es, al contrari, una pàl•lida representació de la realitat. Podríem dir que tota la ciutat és una immensa fira. Els que encara no tenen el pessebre enllestit van a proveir-se a les parades del Born o de la plaça del Pi. Els menestrals fidels a la tradició compren el gall viu a la fira del passeig de la Duana i el maten a casa. Si voleu un bon parell de capons, els trobareu - més ben dit, els podíeu trobar - a la fira d'aviram de la Rambla de Catalunya. A la Rambla antiga, entre Canaletes i Betlem, s'amunteguen les piles gegantines de melons de València. Els aparadors de pastisseries i magatzems de queviures sembla que han d'esclatar de tan curulls, cada vegada que un passavolant s'atura i esclafa la punta del nas contra el vidre entelat. Els carrers van plens d'homes carregats amb paneres sumptuoses, amb paquets de totes formes i dimensions, amb comestibles, vius o morts, terrestres o marítims, la major part dels quals van a parar a casa dels advocats i dels metges. A les cases de certs doctors en jurisprudència, la cuina, quan el Nadal s'acosta, es converteix en galliner, i més d'un cirurgià eminent constata, després de les festes, que en tot l'any que ve no es podrà acabar els cigars si els amics no l'ajuden a fumar-los.

Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel"

Eugeni Xammar, desembre 1939.

La imatge del post és el quadre "Natività con i santi Lorenzo e Francesco d'Assisi", del Caravaggio.

dijous, 1 de novembre de 2012

Halloween amb panellets

Com cada any, tornem a embrancar-nos en la discussió de si la celebració de Tots Sants i el Halloween són o no compatibles. M'agradaria aportar també la meva opinió, que ja us avanço que és negativa. M'explico.

La celebració de Tots Sants, tal i com l'hem viscuda tradicionalment al nostre país, és una diada dedicada principalment als que ja no hi són. Com deia fa poc la professora Josefina Roma, és una diada que s'arrela en celebracions antiquíssimes de veneració dels avantpassats (i que, al ser cristianitzada, costà d'encaixar, i per això finalment tenim aquesta dualitat al calendari, del dia de Tots Sants i, l'endemà, de Fidels Difunts). En tot cas, la diada de Tots Sants és aquella que es dedica explícitament a retrobar els avantpassats, les persones que ens han deixat, els nostres éssers estimats que ja no hi són. Per això és el dia de major afluència als cementiris, i per això és una celebració que té aquest caràcter nostàlgic, de recolliment. I, per això, és una celebració que es viu eminentment en l'àmbit familiar, o de la petita comunitat. De la celebració catalana de Tots Sants també és coneguda la seva tradició gastronòmica, per la via del moniato, les castanyes i els panellets. Sovint es diu que és una tradició amb poc glamur, si bé cal entendre que, dins d'una celebració familiar, austera, és un tipus d'aliment la mar de coherent. Alguns antropòlegs afirmen que es tracta de productes (tubercles, fruits secs...) que són de llarga duració, i que per tant tenen un simbolisme relacionat amb la mort o, més ben dit, amb la superació de la mort. Segurament no es podrà demostrar mai, però no em negareu que és una imatge ben bonica.

Halloween, en canvi, o com a mínim el Halloween que ens ha arribat aquí, no té res a veure amb tot això. D'entrada, és una festa. L'objectiu és passar-s'ho bé. També, com Tots Sants, és una celebració relacionada amb la mort, però en aquest cas de forma lúdica: disfressar-se de mort vivent, de calavera... A Catalunya també hi ha constància de tradicions similars, però no pas lúdiques, sinó relacionades amb supersticions, i pors. La dimensió festiva, social, nocturna de la festa d'aquest Halloween contemporani no té res a veure amb la dimensió introspectiva de Tots Sants.

Així doncs, són compatibles? A veure, en la vida tot es pot arreglar. I segurament és ben plausible celebrar el Tots Sants de la manera més tradicional, i a la nit anar a ballar a una discoteca amb una màscara de Freddie Krueger. Però el cert és que la manera de viure una celebració i l'altra, alhora, no són possibles.

Si per Tots Sants no dediquem una estona a recordar aquells que ja no hi són i que ens van estimar, si no aprofitem per a retrobar-nos amb la família, si no sortim al carrer, o a la muntanya, i deixem que l'aire fred de tardor ens acaroni el rostre (la tardor i la mort, mira si n'han inspirat de llibres!), si no dediquem un moment a observar la flama d'una llar de foc, probablement Halloween haurà vençut. Potser un Halloween amb panellets, castanyes i ratafia, però Halloween, en tot cas.

divendres, 13 de juliol de 2012

Gralla artística, gralla social

Darrerament, estem veient com creix la polèmica en el món geganter perquè l'increment de grups de percussió, d'influència brasilera, està dificultant l'activitat dels grups de grallers a les cercaviles, ja que "no se'ls sent". Aquest mateixos grallers que ara es queixen d'aquest fet, paradoxalment, molt sovint han estat els que fins ara feien cas omís davant dels crits d'alerta per la degradació musical de la gralla que, des dels anys vuitanta, hem estat patint als carrers del nostre país, que feia que, no només els grups de flabiols o sacs de gemecs, sinó també els grups de grallers clàssics (és a dir, que no havien optat per augmentar indiscriminadament el nombre de grallers i de timbalers sense tenir en compte les seves habilitats musicals), tinguéssim veritables problemes per a actuar en determinats espais de les festes majors.

Davant d'això, he volgut recuperar un article molt encertat, escrit per en Xavier Orriols i publicat el 22 de març del 2007 a l'antiga web de Xarxanet, on disgnostica de forma molt precisa l'arrel del problema. Del problema que fins ara teníem amb les gralles, i ara també amb les batucades. Com que a la web original aquest article ja no és consultable, l'enganxo aquí tot seguit, perquè pugui ser accessible amb més facilitat. La imatge que il·lustra el post és una fotografia dels Romeas, actuant a Sant Salvador el 1930. L'he treta del bloc del company Jordi Quintana.


Gralla Artística, Gralla Social

Tocar bé la gralla és, com passa amb qualsevol altre instrument, per sobre de tot, un art. En aquest cas es complica per la dificultat afegida de tractar-se d'un instrument ben senzill d'una concepció primitiva i poc evolucionada tècnicament. Tot això fa que l'hipotètic sonador o practicant, és a dir el graller, hi hagi de posar molt de la seva banda i molt d'allò que en l'argot musical s'anomenaria tècnica gremial, desenvolupada per precedents generacions de grallers fins arribar a aconseguir que la voluntat expressiva no sigui enterbolida o condicionada per les mancances i entrebancs inherents al mateix instrument i als seus determinants accessoris (inxes i broquets) o pels relatius als coneixements d'estils i repertoris desplegats adequadament i amb gust. Un camí certament prou llarg i dificultós necessàriament recolzat en l'esforç per aconseguir l'excel•lència interpretativa, camí impossible de seguir sense la tutela d'un bon mestratge.

Tot això ve a tomb perquè en el darrer quart de segle al nostre país l'ús de la gralla ha passat de ser practicat per un reduït col•lectiu de músics agrupat a l'entorn del fet casteller i alguns altres exercicis amb derivacions localitzades en unes determinades festes majors, a dominar una bona part del panorama sonor i festiu d'arreu del territori amb aplicacions ben diverses i fins noves.

Aquesta expansió sense precedent ha anat de bracet amb la recuperació de la festa popular i del carrer que es va produir des de la fi de la dictadura franquista i fins ara mateix de forma creixent. La raó de ser dels instruments de la música popular i tradicional ve donada per la seva funcionalitat, és a dir, per l'ús específic que prenen en un determinant context. És per això que l'efervescència de l'univers festiu rehabilita l'instrument i produeix aquestes noves fornades de colles de grallers imprescindibles per al sosteniment de la festa. Que això hagi passat amb la gralla i no, en la mateixa força i proporció, amb altres instruments tradicionals del mateix entorn, cal cercar-les segurament en algunes propietats intrínseques de l'instrument que el fan apte per competir amb un entorn sònicament tan dur com la ciutat contemporània, i en aquest sentit cal no oblidar que la gralla es consolida històricament precisament en aquest territori en el moment que es produeix el canvi de paradigma festiu i associatiu de finals del Barroc, que és quan neixen les macrocolles del ball valencians i moixiganguers que després anomenarem castellers.

Actualment, també hem assistit a un canvi de paradigma per que fa a la composició de les colles de grallers, que han passat de ser una institució semiprofessional i amb un nombre fix i limitat de membres, amb una consuetud contractual establerta i amb un mínim llindar d'exigència artística a convertir-se en un moviment d'arrel associacionista, absolutament vinculat en drets i deures amb les colles que acompanyen i que actua gratis et amore, sense que això vulgui dir que hagi desaparegut, ni molt menys, l'antiga modalitat.

Podríem dir que la gralla tradicional i artística ha donat pas a una gralla social i canyera, on els propòsits i els resultats són tot uns altres, de manera que en la mesura que s'amplia el vessant associacionista (en aquest sentit són freqüents les macrocolles de grallers amb un nombre també considerable de percussionistes) es rebaixa en gran manera el llistó artístic de les interpretacions, i això provoca una percepció del tot errònia de l'instrument i de les seves possibilitats en molta de la gent que contempla determinats esdeveniments festius.

El repte actual, en aquest món associatiu que té com a eix vertebrador aquest antic i mític instrument musical que és la gralla, passa per casar l'impuls jove, generós, un tant eixelebrat i expansiu d'una gran part dels seus practicants amb la vella exigència artística que va convertir la gralla en un instrument emblemàtic, el maneig del qual, quan es fa amb prou excel•lència, ha estat capaç de desvetllar emocions pregones, immortals tonades, inoblidables vivències. Ara i ací, a escala tècnica crec que hi ha prou recursos humans, artístics i institucionals per fer-ho. En el pla conceptual és tota una altra història.

Xavier Orriols, 22 de març del 2007

dilluns, 4 de juny de 2012

Melindros i fartons

Us heu fixat mai que els melindros i els fartons tenen molts punts en comú? Són fets amb massa de farina, són dolços, estan ensucrats, són allargats, habitualment es mengen sucant-los en algun líquid (xocolata, llet, orxata...), tenen una mida similar... Diria que els fartons són propis del País Valencià, mentre que els melindros del Principat, però ara tampoc no m'atreviria a posar-hi la mà al foc (ja se sap que, en cultura tradicional, les afirmacions categòriques duren menys que un mosquit al terrari de les granotes).

En tot cas, l'altre dia hi pensava, i vaig començar a donar-hi voltes. Perquè, realment, es tracta de dos productes alimentaris diferents, o bé són dues maneres diferents de preparar el mateix producte? És a dir, seria correcte dir que al País Valencià els melindros els fan més cilíndrics, mentre que a Catalunya els fartons els fem més aviat plans? O que els fartons catalans són de pa de pessic, mentre que els melindros valencians són així com acroissantats?

Clar, potser melindro i fartó són, senzillament, sinònims, variants dialectals, que defineixen un mateix objecte que té, a l'hora, variants geogràfiques (unes variants que, casualment, coincideixen en llengua i geografia). La resposta seria més senzilla si, per exemple, a Berga tradicionalment els melindros els fessin “a la valenciana”, i a Ontinyent els fartons fossin “a la catalana”: això ens permetria identificar millor les dues coses. Però, clar, no em sona que això sigui així, de manera que aquesta opció, de moment, la descartaríem...

Ei, no us penséssiu que aquest dubte és irrellevant, no pas! Si fossin la mateixa cosa, aleshores els catalans de parla oriental hauríem de referir-nos al producte valencià com a “melindro”. O és que quan aneu a Lleida parleu de trumfes, a Alcoi de creïlles, i al Maresme de patates, eh, llestos?

Perquè, convindrem que aquestes sí que són la mateixa cosa, no? O... Perquè, els fesolets de Santa Pau, són mongetes, o no?

Total, que no ho tinc resolt. Per això encara no m'he posat a pensar sobre si la gralla i la dolçaina són o no el mateix instrument.

divendres, 23 de març de 2012

Cafè de barretina

El cafè és un producte que fa uns quants anyets (segles!) que es pren a casa nostra. Tot i això, les cafeteres són uns estris relativament moderns, presents a les cases des de fa no gaires dècades (i no parlo només de les cafeteres express, sinó també de les cafeteres italianes o les cafeteres de degoteig).

Així doncs, com es preparava, abans, el cafè? Existeix alguna cosa que puguem anomenar "cafè tradicional"? A Catalunya, tenim alguna fórmula més o menys nostrada de preparar-lo? Una mica sí. Vegem-ho.

D'entrada, cal dir que hi ha cert consens en que els canvis en la manera de preparar el cafè no han resseguit un camí de "modernització" sinó de "millora". Què vull dir? Que així com la cuina s'ha "modernitzat", de manera que avui podem parlar d'una cuina "tradicional" que conviu amb la "moderna", en el cas del cafè sí que sembla que el cafè express és millor que el cafè mocca o moka, i aquest és millor que el cafè de degoteig, etc. Ho dic perquè, qui vulgui alçar la bandera del cafè "autèntic", ho tindrà una mica cru, em sembla.

En tot cas, vaig anar a fer la consulta als avis i, a banda de dir-me que aquell cafè era molt dolent, em van donar aquesta recepta:

1. Fer bullir aigua.
2. Posar cafè mòlt dins un filtre de roba.
3. Fer caure a poc a poc aquesta aigua dins el filtre, fent que el líquid que en surti vagi a parar al recipient amb que servirem el cafè.

I ja està! Per als amants de les referències, aquesta recepta prové de la zona de Banyoles.

Podríem dir que és una tècnica de percolació, molt similar a la de les actuals cafeteres de degoteig. Ara bé, una de les gràcies que li trobo a aquest tipus de cafè és semàntica: se l'anomena "cafè de barretina". Per què? Perquè el filtre de roba rep aquest nom: barretina. I això sí que és ben nostrat!

Com he dit, però, una "recuperació del cafè de barretina com a cafè tradicional català", ara mateix, és força impensable. Tot i això, hi ha llocs on ho han aconseguit (o, més adequadament, són llocs on mai no s'ha perdut). Per exemple, a Galícia i a la Maragatería. En aquests llocs, el "café de pota" o el "café de puchero" són part imprescindible d'un dinar tradicional. En el cas de la Maragatería, el "café de puchero", amb unes gotes d'aiguardent, és la cirereta del pastís del tradicional "cocido maragato", mentre que a Galícia el "café de pota" és el que se serveix a l'acabar els àpats populars a les "feiras" (també acompanyat del més que tradicional aiguardent).

Curiosament, en aquest darrers casos, i buscant per internet, he trobat una recepta una mica diferent, ja que es tracta de cafè infusionat, i no pas percolat:

1. Fer bullir aigua
2. Esperar que aturi l'ebullició i posar-hi el cafè a cullerades.
3. Esperar uns minuts (de tres a vuit, en funció de la recepta).
4. Traspassar-ho, filtrant-lo amb el colador de roba, al recipient amb que servirem el cafè.

No sé si és millor o pitjor que l'anterior. Elaborat així, és un procediment similar al de les actuals cafeteres d'èmbol que, sincerament, pensava que eren de tot menys cafeteres (hagués jurat que sols servien per a fer infusions d'herbes, com te, maria lluïsa o camamilla).

Arribarà algun dia que les calçotades, botifarrades, costellades, xatonades... acabaran amb un cafè de barretina? Ho dubto. Però no em negareu que els catalans tenim la manera de fer el cafè que té un nom més entranyable i divertit!

Actualització (13/06/2012): Llegeixo a la novel·la "La casa de l'indiano", de Domènech Sesmilo, a la pàg 132, que el marro que quedava a la barretina es feia bullir amb l'aigua del següent cafè (sense que es barregés amb el marro nou de la barretina). Així, l'aigua bullint que s'empra en la percolació sempre s'elabora amb el marro del cafè anterior, o del dia abans. L'autor situa aquesta recepta al Maresme, però en desconec cap més referència.

Actualització (14/03/2013): Acabo de descobrir amb estupor que, en alguns ambients cafetaires, el cafè de barretina no només és molt valorat, sinó fins i tot considerat el millor dels cafès. Potser sí que ens haurem de posar les piles amb la reivindicació barretinaire! No us perdeu aquest vídeo: 

 

dijous, 23 de febrer de 2012

Roviretes, on live!

El 1988 es dugué a terme, a l'Artesà de Gràcia, la primera edició del que avui és ja el popular i ben conegut festival "Tradicionàrius". En ell hi participà el flabiolaire Josep Verdaguer, Roviretes, mestre de mestres, que encara avui és viu en la tria del repertori o en la tècnica musical de molts dels flabiolaires populars del nostre país.

D'en Roviretes n'han quedat dos discos enregistrats cap al final de la seva vida, i un bon nombre de fotografies, que ens mostren el seu caràcter popular i proper entre la gent de la seva Osona natal. Per als que no vam tenir ocasió de veure'l en vida, per tant, els recursos per a fer-nos una idea del seu art són més aviat escassos. És per això que ha estat una gran alegria saber de la notícia de la digitalització d'una pel·lícula (de súper 8 sonor) domèstica que el mostra actuant en l'estrena del Tradicionàrius. Aquest document havia restat en l'oblit, fins que el aquest gener, en el marc del 25è aniversari del festival, en Carles Mas va comentar amb els responsables actuals del Tradicionàrius que li sonava que l'Enric Miró n'havia estat gravant l'actuació. Efectivament, l'Enric Miró tenia els originals, que ràpidament es van portar a digitalitzar.

Aquí podeu veure una mostra d'aquesta primera actuació, on també hi apareixen el propi Carles Mas i en Francesc Tomàs, Panxito.



El 1991, en Roviretes tornà a actuar al Tradicionàrius. Aquí en podeu veure un fragment de la seva actuació.


Quatre anys més tard, l'onze de setembre del 1995, en Roviretes moria, deixant un gran llegat i, sobretot, havent fet de fil conductor entre la vella tradició oral i els nous flabiolaires joves. Així doncs, esperem poder veure aviat tota la gravació complerta, i esperem que sigui tan interessant com aquest primer tastet que hem pogut compartir!