dissabte, 23 de novembre de 2013

Conte nocturn amb flobiol

Era de nit. Sota el clar de lluna, els carrers de terra serpentejaven entre cases arrebossades de calç, de les que en sobresortien balconades de fusta retallada i daurada pel temps. Els pobles petits, minúsculs, són un oasi enmig dels mars d'alzines, roures i fajos de la comarca, un oasi de pedres, fusta i teules creuat per un o com a molt dos torrents amb una funció, de nit, gairebé exclusivament musical. Feia fred, però el més desagradable era la humitat, que se li ficava pel clatell mentre, encorbat, caminava de pressa. Molt de pressa. Entrà a una de les cases. La porta era tancada i, al cedir, aquesta li havia fet abraonar sobre la cara una pudor difícil de descriure, de la que en destacava sobretot el fum de tabac negre, tabac negre de cigar ranci. Només entrar, la tavernera li somrigué des de darrere del taulell. En aquell moment estava mig ajaguda entre la prestatgeria d'ampolles polsoses i una antiga nevera de gelats, que vés a saber què contenia. Tancà la porta i, mentre s'espolsava el fred humit de l'abric, deixà a terra una grossa bossa, de la que s'entreveia un gros timbal fosc que en algun moment havia tingut color de llautó brillant i daurat. Observà el saló. Davant seu, dos vells discutien sobre qui dels dos havia fet trampes al dòmino. Bé, de fet això semblava. El cert és que estaven més preocupats per les cuixes que la posició de la tavernera deixava al descobert que no pas per si un o altre havien espiat les fitxes del contrincant en el moment de servir les copes de conyac. Més enllà, algunes taules mig buides mostraven que encara la nit tot just començava. Finalment, al fons, una colla havia aconseguit fer callar l'avi Reixach a cop de cançons i a ritme de guitarra, per bé que el porró de vi que la tavernera sàviament havia deixat oblidat a la seva taula també hi havia donat un cop de mà.

Anà fins a la barra, i la tavernera li serví un rebentat d'anís dolç, com sempre. Al fons seguien cantant. Entrà més gent, i cada cop que s'obria la porta un calfred li recorria l'espinada. Ets massa a prop de la porta, pensà. La casita de papel, suspiros de Espanya. Per fi, una catalana: la gavina. Malauradament, després vingué Rosó, amb els pinyols cortesia d'allò que quedava de l'avi Reixach, que aquelles hores ja mostrava una notable manca de definició en la pronúncia. Això, però, semblava no preocupar l'auditori, que tant encaparrat estava en la dèria coral, que ni s'adonà del descuit de la tavernera, que generosament compartí les seves virtuts quan, al fregar la taula plena de vi de l'avi Reixach, l'escot li jugà una mala passada i es desbocà sense ella adonar-se'n.

De cop, una jove de la colla cantaire s'adonà de la presència de l'home del rebentat d'anís, i cridà a ple pulmó: ei, que ja tenim aquí el músic! Com si ho haguessin assajat una i mil vegades, els homes de la colla s'arrengleraren per deixar una cadira lliure al bell mig de la sala, al costat d'una taula on, oh, miracle!, hi havia una ampolla a mig buidar d'anís. L'home, saludant a dreta i esquerra, s'atansà fins la cadira, i de la bossa en tragué un bombo pesant, enfosquit pels anys, una vella maneta de fusta fosca, i un flobiol amb lluents anelles de llautó. Picà les pells i picà la fusta. Féu sonar notes amunt i avall del flobiol. I, quan hagué aconseguit que tothom se'l quedés mirant, començà a fer sonar les primeres notes, un vell pasdoble torero.

Quina màgia aquell so! Dues parelles s'obriren pas entre les taules, mentre uns quants maldaven per traslladar les darreres restes de l'avi Reixach a una cantonada on els seus roncs no destorbessin. Ara ja eren cinc parelles, set, nou. La tavernera remenava el cul darrere el taulell, quan l'home ja havia passat del pasdoble a la masurca i el xotis. Per descansar, tocà un bolero. Però quin bolero! Semblava que el Carib fos la seva maneta.

La nit seguí entre cants i balls, entre gots que es buidaven i cigars que es consumien. Quan semblà que era l'hora, els dansaires començaren a esvair-se. Primer les parelles, després els solters. Aprofitant que els pocs que quedaven experimentaven noves harmonies al ritme de la bella Lola, plegà el timbal dins la bossa, embolicà el flobiol, guardà la maneta. S'acostà al taulell per a acomiadar-se, i la tavernera sortí a abraçar-lo, deixant-li un dolç dibuix de pintallavis sota l'orella. Avui tampoc no hauria de pagar el beure. Obrí la porta, i un aire com d'agulles vingué a rebre'l. Tancà darrere seu la porta, i s'esfumà entre el fred, la nit, el clar de lluna i els carrers de terra que serpentejaven entre cases arrebossades de calç, d'un poble petit, minúscul, com un oasi enmig dels mars d'alzines, roures i fajos de la comarca.

Imatge: En Joan Roig (a) el Nan, probablement el 1945 a València.

dijous, 7 de novembre de 2013

Reflexions flabiolaires

Ahir, el company Pau Benítez va penjar un article al seu blog, on reflexionava sobre diversos temes relacionats amb el flabiol. Podeu llegir-ho aquí: A petar bombos!

Em va demanar l'opinió sobre el text i, després d'enviar-li, la comparteixo aquí, per si per algú pogués ser d'interès.

***********************************

Hola, Pau!

Comentaris. D'entrada, veig que són dos articles en un: primer una valoració de la festa, i després un tema de fons sobre el flabiol.

Sobre la valoració, estic d'acord amb el que dius (o amb el que em sembla que vols dir, ja que ho enllesteixes molt ràpid!). La dinàmica de la festa del flabiol em sembla que mostra signes d'esgotament, però també em sembla que aquests signes fa molts anys que hi són, i la festa ha continuat. Tot plegat fa de la festa un malalt amb la salut de ferro. I potser caldria forçar d'alguna manera una reflexió sobre com volem que sigui la festa, abans no se'ns mori a les mans i llavors ens preguntem què ha passat. La propera festa serà la número 30, potser es podria aprofitar l'avinentesa.

Sobre el tema de fons del flabiol, és un tema complicat. Em sembla que el cas del flabiol és força especial com perquè no fem comparacions directes amb els casos d'altres instruments. Alhora, estic d'acord que, en alguns aspectes, la gralla pot ser, sinó un model, sí una inspiració. Ho hem de fer tot amb el flabiol? No ho sé, potser sí, potser no. D'entrada, del cor em surt que sí. Per això, no vaig criticar (com van fer d'altres) el concert de jazz amb flabiol del dissabte. O, en tot cas, vaig criticar-ne aspectes formals (la partitura, el tamborí mallorquí...), però no el fons. Em sembla magnífic que es faci jazz amb flabiol, com em semblaria magnífic que es fes punk-rock o hip hop. O Händel. Sí que em sembla, però, que tampoc no hem de caure en la idolatria flabiolaire. Si volem que el flabiol sigui un instrument normal, també hem de poder establir-li límits. Per exemple: no acabaria de veure clar que en un funeral es toqués el cant dels ocells (curiós cas de nadala reconvertida en marxa fúnebre) amb flabiol. Com no veuria clar un ball de bastons acompanyat de contrabaix solista (i no serà perquè el contrabaix no és un instrument normalitzat). Vull dir, que el flabiol no deixa de ser una flauta de bec sopranino amb un bon parell de pebrots. I les flautes de bec, en general, comparteixen certes limitacions, però acceptar-les no vol dir que no ens prenguem seriosament l'instrument. En canvi, forçar el flabiol no tinc clar que ajudi a normalitzar-lo, més aviat el contrari: demostra que és un instrument amb poca autoestima, que necessita autoafirmar-se contínuament per sentir-se menys a disgust. En resum: cap limitació del flabiol per motius ideològics o prejudicis, però mirem de tenir una visió honesta de les possibilitats i virtuts reals de l'instrument.

I, sobre comparar-lo amb altres instruments, com la gralla, penso que aquí hem de tenir en compte que partim de realitats molt diferents. Per exemple, el flabiol, a diferència de la gralla, fa anys que és al conservatori, i tenim un bon gruix de composicions d'alt nivell per aquest instrument. Això, la gralla no ho té. En canvi, el flabiol té un problema, per a mi molt greu, de divisió interna, entre el flabiol acadèmic i el popular. I penso que aquesta hauria de ser la nostra prioritat ara mateix. Perquè la divisió ens debilita als dos. En la gralla, es pot establir una trajectòria entre la gralla popular i la de concert: els grans grallers (Ganxets, Canya d'Or, Roser Olivé, etc.) són també grallers de carrer, i els grallers de carrer poden arribar a ser “grallers de concert” sense haver de fer cap ruptura formativa (de fet, els grallers de l'ESMUC, mestres i alumnes, són també grallers de carrer). Un flabiolaire de carrer que vulgui fer “flabiol acadèmic”, en canvi, haurà d'entrar en un món diferent: són diferents les persones, els referents, la “cultura flabiolaire”. Hi ha molt pocs casos de flabiolaires que puguin fer de pont (ara mateix, només se m'acudeixen en Marc Riera i en Quim Boix), i a nivell d'actituds hi ha cosetes que no m'agraden (la manca d'interès per la percussió per part dels flabiolaires acadèmics, o l'opció per la lectura en “to real” dels flabiolaires populars, per exemple). Així, que flabiolaires populars es trenquin les banyes per fer “innovacions” que els acadèmics fa anys que tenen resoltes, o que els acadèmics vulguin “popularitzar-se” tocant balls tradicionals sense conèixer els recursos interpretatius dels flabiolaires populars m'entristeix.


Abans de poder sortir i menjar-se el món, per tant, em sembla que el flabiol ha de fer un procés intern d'empoderament, d'alliberament, de presa de consciència. Una revolució flabiolaire que sacsegi la manera d'organitzar-nos, de mirar l'instrument i el món flabiolaire. Si no, seguirem fent bastonades de cec.

(La imatge no té res a veure amb el text, però m'ha agradat)

dijous, 31 d’octubre de 2013

Tradicions, festes i mainada

La promoció de la cultura popular catalana des de les escoles cal veure-ho com un dels grans èxits de la democràcia. En un moment en què la família i la comunitat estan canviant el seu paper en els processos de socialització dels infants, és molt tranquilitzador veure com la transmissió d'aquests coneixements queda assegurada pel paper que hi juga aquesta institució.

Tot i això, aquest canvi de paradigma, en el qual la cultura popular tradicional ja no és la cultura comuna, sinó només una opció més, i en el qual l'agent transmissor no és la comunitat en el seu conjunt, sinó un d'aquests agents (i un agent que no és neutre, ja que té moltes connotacions afegides), està provocant algunes distorsions en la percepció social que és té de la cultura popular tradicional. I aquestes distorsions, si no es corregeixen, poden acabar liquidant aquesta cultura popular, per la via de la descontextualització i la fossilització. Segurament en trobaríem diverses, d'aquestes distorsions causades per aquest model escolar de transmissió, però jo voldria centrar-me en tres, que se'm fan molt evidents en la manera com avui es presenta la tradició de Tots Sants:

  • La cultura popular tradicional com a festa

És molt bonic que les escoles celebrin les festes tradicionals: Nadal, festa major, Sant Jordi... Però no tot són festes a la cultura popular tradicional: també hi ha literatura tradicional, música tradicional, oficis tradicionals, vestuari tradicional... Si posem tot l'èmfasi en els elements festius, podem acabar perdent la visió complexa sobre la cultura d'on venim, i acabar-ho reduint tot al folklorisme més tronat, on tot ha de passar per la festa per tal de ser acceptat: la festa dels pastors al Pirineu, la festa dels pescadors de l'Empordà... Una mostra d'això n'és la roba: el vestuari tradicional acaba sent només un "uniforme de festa". Però un cas especialment greu és la readaptació de tradicions perquè siguin "festives", i això passa amb Tots Sants. Fa un any ja en parlava, però "la Castanyada" no deixa de ser un invent modern, moderníssim, basat en la idea de convertir els Tots Sants, una diada íntima, familiar, de recolliment, de memòria dels morts, en una "festa", que pugui ser exportable a les escoles.

  • La cultura popular tradicional com a activitat infantil

Aquest és un dels altres riscos del model de transmissió escolar: convertir la cultura popular tradicional en una activitat infantil. Això ho vivim sovint els músics de carrer: cercaviles de gegants enteses com a espectacle infantil, cobles de músics llogades per fer "animació infantil", cançons tradicionals presentades com a cançons infantils... El motiu de tot això és la reducció feta a les escoles, que potser funciona bé dins l'àmbit escolar, però que té com a contrapartida la percepció social de la cultura popular tradicional com un conjunt d'activitats per a l'entreteniment de la mainada. Però la cultura popular és la cultura de la comunitat. Ensenyar sardanes a la mainada està molt bé, però si la contrapartida és pensar que les sardanes són només "danses infantils", no haurà servit de res.

  • La cultura popular tradicional com a realitat secularitzada

Aquest és un tema complex, i segurament aquí només podré apuntar-lo. Però la necessitat d'explicar la cultura popular tradicional en les escoles laiques ha obligat a haver d'amagar, o de substituir, la base religiosa d'aquesta cultura, una base que, al cap i a la fi, es la que li dóna sentit. I, si d'una banda està molt bé poder participar de la cultura popular sense haver d'identificar-se amb una determinada confessió, alhora sovint veiem com la cultura popular secularitzada que en sorgeix no deixa de ser una caricatura d'allò que en el fons voldria ser. I, en aquest cas, torno a pensar en Tots Sants. Si alguna cosa tenen en comú la Castanyada i el Halloween és que són festes desarrelades. La celebració original és el Tots Sants (una celebració que ja beu d'espiritualitats anteriors al cristianisme), i té com a punt central la memòria dels avantpassats. Podem optar per enfotre'ns dels morts i tindrem el Halloween (disfressar-se de zombi és això, no?), o bé ignorar els morts i tindrem la Castanyada (i que algú m'expliqui llavors el sentit d'una festa basada en menjar castanyes i panellets el primer dia de novembre). Tant en un cas com l'altre, qui vulgui descobrir el sentit de les festes veurà que són festes totalment buides.

Així doncs, celebrem que a les escoles es faci transmissió de la cultura popular i tradicional, però ja que sabem que aquesta transmissió, per sí sola, és tant o més perillosa que la seva no transmissió, procurem complementar-la amb un reforç per part dels altres àmbits de la vida social. Que l'escola sigui un instrument per preservar i mantenir la cultura popular i tradicional, però que mai no se l'acabi apropiant per deixadesa de tots.

Imatge: ballada de sardanes a l'escola Turó Blau, de Barcelona.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Córrer la sardana

"La sardana és la polèmica que més cansa de totes les polèmiques que es fan i es desfan", vaig sentir dir un dia. I probablement sigui cert (com a mínim, si substituïm "la que més" per "una de les que més"), ja que els debats sardanístics, com a mínim els que jo he pogut escoltar, parteixen tots del mateix fals supòsit: la versió "oficial" de la història de la sardana. Així doncs, segons aquest supòsit, la sardana és una dansa intemporal, que cap a mtjans del segle XIX es va millorar fins a convertir-la en un dels millors productes artítics creats per la cultura catalana. I el més important de la sardana, finalment, és la seva essència.

Però clar, què vol dir "essència"? I aquí és on comencen les batusses.

En Jaume Ayats i el seu equip, però, en lloc de disertar sobre la naturalesa immaculada de l'ideal de bellesa sardanista, van fer una recerca cap als orígens de la sardana, una recerca que finalment cristalitzà en un llibre: Córrer la sardana: balls, joves i conflictes, que és el que avui vull recomanar-vos.

Sense deixar-se temptar pels tòpics i els mites fundacionals d'aquesta dansa, els autors retrocedeixen en el temps fins a retrobar els Barretons, els Ventures, els Planas, els Torons i tota la colla d'iniciadors de la sardana moderna. I, gràcies a això, en treuen unes quantes conclusions molt, molt sucoses. Deixeu que us en llisti unes quantes, en un resum que és molt personal (de ben segur que altres lectors sabrien aportar altres -o diferents- visions de l'obra):
  • La sardana moderna neix en un moment i en un lloc molt determinat: l'Empordà de mitjans del s. XIX. Això vol dir que la forma que pren la sardana moderna queda condicionada per les possibilitats, i alhora les necessitats, d'una determinada població.
  • La sardana moderna neix com a dansa moderna (en contraposició, per tant, a la dansa tradicional) i només recull de la tradició allò que encara li és útil (com el comptar i repartir -treure la sardana- o la forma de rotllana -ja que, com a dansa exclusivament masculina, un ball de parelles seria poc adequat-).
  • La sardana moderna neix per influència de la música i la dansa forastera, principalment l'òpera italiana (hem de pensar que, per als joves que escoltaven òperes als teatres de Girona o Figueres, haver de ballar després al poble una sardana curta tocada per un tamborino i una cornamusa podia semblar força "descremat").
  • La sardana moderna és un ball inicialment conflictiu, masculí, amb una funció clarament socialitzadora. I, com a tal, és un ball ràpid, amb moviments bàsicament horitzontals (d'aquí la vella expressió "córrer la sardana", inconcebible avui dia).
  • La cobla moderna neix també com a agrupació moderna, i el seu naixement és un procés evolutiu de molts anys, on hi participen diverses persones. Ni Pep Ventura inventa la cobla d'un dia per l'altre, ni Andreu Toron era l'únic que feia invents posant claus i fent créixer les velles xirimies.
  • El pas d'aquesta dansa moderna, trencadora, popular, ràpida, de desplaçaments horitzontals, a la sardana neoclàssica, mixta, catalanista, burgesa, estilitzada, lenta, de saltirons verticals, no és una evolució natural, sinó ideològica, a partir del moment (a principis del segle XX) que el catalanisme (un catalanisme) la pren com a element simbòlic de catalanitat.
  • És en aquest moment que es reconstrueix la història d'aquesta dansa, i se li creen els mites fundacionals que avui encara perviuen.

Aquest, per tant, és un llibre de realisme. De desmitificació. De diferenciació entre allò que se'ns va dir que era la sardana (perquè era com molts volíen que fos), i allò que era realment. Però no és un llibre "contra" la sardana, ni molt menys! És, potser, un dels llibres on la sardana és defensada amb més bellesa. Això sí, des de l'honestedat històrica i musical. Ens proposa aprendre a mirar la sardana d'una altra manera, i valorar-la a partir d'aquests altres elements.

Davant de tot això, la meva conclusió és que, si volem preservar, mantenir i impulsar la sardana, hem de començar a descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que sigui, de nou, senzillament, una dansa. És cert que la sardana és ja avui un patrimoni immaterial català que hem de cuidar i protegir, perquè val molt la pena. La seva història social i musical ens aporta un llegat que molts altres països ja voldrien. I que segurament, gràcies a la seva adquisició per part del catalanisme, la sardana encara és viva, i no va morir al mateix Empordà on va néixer amb l'arribada de les primeres jazz-bands. Però la història de la sardana ha de servir per a créixer, no pas per a engabiar-nos. I avui la sardana no pot confiar-se només als que la ballen per militància. No crec que calgui fer canvis de fons a la sardana, però en canvi m'atreveixo a fer algunes propostes:
  • Els concursos i les colles estan molt bé, però en ens juguem el futur de la sardana és en la ballada de festa major, o de diumenge. A l'hora de promoure activitats, potser millor una ballada oberta que no pas una "demostració sardanista".
  • Repertori: toquem clàssics! No pot ser que en una audició no es toquin "greatest hits" sardanistes!
  • Els músics no són una ràdio, busquem complicitat entre balladors i músics: ara el flabiol allarga el contrapunt per despistar els balladors, ara els balladors es posen a cantar la sardana per fer la punyeta a la cobla...
  • Les sardanes, un pelet més ràpides?
  • Una ballada és una escola: rotllana de novells i aprenents, sempre i durant tota l'audició!
  • Posats a ser pràctics, una pissarreta amb la tirada de la sardana no faria cap mal. I, per provocar, potser de tant en tant que no hi sigui, per fer lluir els bons repartidors!
  • Les sardanes també podrien ser presents en altres llocs, no? Si un grupet folk fa una ballada de danses tradicionals, a banda de fox-trots, pasdobles, valsos-jota i polques, també podria encabir-hi un parell de sardanes llargues no? Ei, que l'acordió també va bé per fer introits!
Hem de desdramatitzar la sardana: una dansa catalana, i per tant probablement catalanista, però una dansa. La sardana ha de servir per passar-ho bé.

Córrer la sardana: balls, joves i conflictes
Jaume Ayats (coordinador)
Rafael Dalmau Editor
2006
204 pàgines
ISBN:  84-232-0698-X

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Comiat del flabiolaire dels gegants

Enguany, pel Tura, en Miquel Pascal, flabiolaire dels gegants d'Olot, es va acomiadar d'aquesta tasca, després de vint anys acompanyant la faràndula olotina. M'havia quedat pendent penjar al blog el vídeo de la notícia que en va fer Olot TV, aquí el teniu:


dimarts, 8 d’octubre de 2013

Tocs de corn a la Garrotxa

Sempre m'havia fet gràcia que, al Diccionari Català Valencià Balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en la descripció de "corn", se cités el fragment d'un text de finals de segle XVI, procedent de Besalú, on es mostraven els perills que representava l'ofici (si se'n pot dir així) de tocar el corn per cridar a sometent. El text és el següent:

«Sempre que per qualsevol cas ... és manat alsar sometent, acostumen en dita vila tocar una campana per a dit effecte destinada, et tocant aquella, fora dita vila, a una casa de pagès cerca de una montanya, lo qual té càrrec muntar en el cas inmediatament y per a dit sometent toca un corn, y a penas comensa que ja hi ha altre pagès en altre puig o montanya qui ab altre corn respon, y d'esta manera ab una hora y ab manco és tota la vegueria en armes per a dit sometent: y com se esdevinga moltes voltes que estos que tocan corns en de nits y de dias tenen de estar en los puigs et montanyes tocant aquells, no sens molt gran perill de ses persones, fins a tant tenen avís del official no's poden moure de dit lloc; com moltes voltes se sia trobat en sentir lo corn los lladres y mals hòmens acudian al lloc hont dit corn tocava, per estar aquell a solas lo mataven o se'l menaven... Plau a sa magestat que los que tenen càrrec de tocar dits corns, al temps que aniran a tocar aquells y estant-los tocant, pusquen anar acompanyats ab la gent que voldran y ab les armes que no sien de les prohibides» (doc. a. 1585, Col. Bof. viii, 491).

Però darrerament, mon pare (no deixeu de visitar el seu blog d'història Olot 1700), tafanejant un llibre de privilegis d'Olot que hi ha a la Biblioteca de Catalunya, descobrí que, segons aquest, el dijous 29 de novembre de 1414 la Universitat d'Olot va ser convocada a so de tambors i corns: «(...) convocato in corrallo Palatii, quod Rdo Dnus Abbas Monasterii Beatae Mariae Rivipulli habet in villa Oloti ad sonu timbalorum et cornuum (...)». I, segons una altra informació recollida al llibre, el 14 de juny de 1440 la Universitat d'Olot tornà a ser convocada, «lo uns al repich de campana, los altres a veu de trompa». 

Corns i trompes serien el mateix instrument? O uns serien de banya, i els altres de metall? O potser d'altres materials (ceràmica, vidre...)? Estarà bé seguir atents a veure si surten més informacions que ens ajudin a situar el paper i les característiques d'aquests instruments sonors, avui ben desapareguts de la nostra comarca.

Imatge: rajola setcentista, d'origen català, del fons del Victoria and Albert Museum (Londres)

dissabte, 14 de setembre de 2013

El tamborino del flabiol

Això de la percussió que acompanya el flabiol ja és tot curiós. D'entrada, perquè quan parles de tamborí, tothom pensa en el tamborinet de la cobla de sardanes. Que no és res dolent, i de fet a mí m'agrada molt: té un "tec tec tec" que, ben encertat, aporta un contrapunt ben divertit a la hipersolemne cobla de sardanes. És com si se'n rifés: el tutti de la cobla, orgullós i ufanós, acaba la seva frase, i de cop el flabiolaire hi respon amb un breu contrapunt i un cop insolent, gairebé irritant, al mig del timbalet. A voltes penso que si en Pep Ventura hagués tingut Twitter, del contrapunt en diríem #ZASCA. Però bé, aquest ara no és el tema.

Resulta, com dic, que això de la percussió del flabiol és un món ben sorprenent. D'entrada, el nom: tamborí. Que és com els pares de la llengua culta decidiren corregir el popular mot tamborino. Tant hi feia que a Castella se'n digués tamboril, que a França tambourin, i que a Sardenya tamburinu. En català correcte és "tamborí", i tamborí no és res més que el diminutiu de tambor. I s'usa un diminutiu perquè el tamborí és petit. Com l'ou i la gallina, sempre ens quedarà el dubte de si primer el van encongir, o de si primer li'n van canviar el nom. Tant hi fa. Ara explica'ls que hi ha tamborins, o tamborinos, grossos. Res a fer-hi.

Tot plegat, a què venia? Ah, sí, que això de la percussió del flabiol és ben particular. Resulta que, en general, a Catalunya i a les Illes (ara no entrarem a parlar de quines illes, que ens donaria per un article i mig més), el flabiol tradicionalment s'ha acompanyat, principalment, de tamborino. I que, com que cada terra fa sa guerra, o sa gerra en la versió light, de tamborinos n'hi ha hagut sempre de moltes mides i formes diferents: que si amb riscles i que si sense, que si grans i que si petits, que si plans i que si llargs... Fins i tot, a finals del segle XIX, per allò de semblar més modern, es van posar de moda allò que avui en diríem "les caixes de bateria", i que en argot flabiolaire anomenem "bombos". De fet, aquests bombos van esdevenir un dels acompanyaments més reeixits per al flabiol, fins que la vella tradició oral va començar a anar de capa caiguda.

I això per què ho dic? Doncs bé, resulta que, quan a finals del segle XX comença la dèria de "recuperar" la música tradicional, un dels beneficiats d'aquest moviment fou el flabiol popular, és a dir, el de tota la vida (eufemisme que es pot traduir per "el que no és de cobla"). Calia, però, trobar-li un acompanyant rítmic, i amb el temps, després de diversos intents més o menys reeixits, acabà imposant-se un tamborino força quadradot, sense riscles, d'un pam i poc de diàmetre, i que es penja de la mà del flabiolaire. Parlem del tamborino mallorquí. De fet, aquest instrument tenia totes les de guanyar: rústic, autèntic, artesanal... I, a sobre, sonava bé! I així, de mica en mica, va acabar convertint-se en l'estàndard del flabiolaire popular català.

Ara bé, aquest tamborino té un problema: no passa la prova de la foto. Resulta que si mirem fotos antigues de flabiolaires (que n'hi ha, i no poques), més enllà d'un bon home de Solsona, i d'un altre de la Seu d'Urgell, poca cosa més podem trobar-hi. I, en canvi, de tamborinos grossos i amb riscles, o de bombos, no pararíem mai de descobrir-ne de nous. Clar que els seus defensors també tenen bons arguments: el tamborino mallorquí, tot fa pensar, probablement seria un testimoni del que havien estat aquí els tamborinos, abans que als flabiolaires els agafés això d'anar fent-se els moderns pel món. Val, acceptem-ho. Però és que la diferència entre uns i altres és tan bèstia...

Ep! Però aquest article no és pas una crítica del tamborino mallorquí, Déu me'n guardi! Reconec que sona la mar de bé, i que té una base històrica innegable! Ara bé, el que sí que us haig d'admetre que no se'm posa gaire bé és la mania aquesta de necessitar un "instrument estàndard". I potser hem d'agrair que l'estàndard sigui un instrument amb dificultats de justificació com a estàndard, ja que així ens fem conscients de la situació. I quina és la situació? Doncs que si, enlloc d'optar pel mallorquí, mires d'acompanyar el flabiol amb un altre instrument, encara que sigui una reproducció més o menys fidel del que haurien tingut antics referents flabiolaires, saps del cert que algú et mirarà malament, com amb despreci. De fet, el millor que et pot passar és que et facin un comentari compassiu, com el que em van fer a mi un dia que anava amb el bombo: "Noi, ho fas prou bé, ara ja podries comprar-te un tamborí de debò".

Perdoneu, però això no és normal. I alguns potser m'objectaran que és que el mallorquí sona moooooolt bé, mentre que el bombo només fa "xuf xuf xuf". Val, ho accepto, tocat. Però també és cert que si el mallorquí sona tan bé, és perquè hi ha molta gent que el toca. I que si hi hagués prou gent que s'aficionés al bombo, o al tamborino gros, entre uns i altres resoldríem els problemes de so als que, de moment, sols podem enfrontar-nos-hi en solitari. I educaríem l'orella, que també cal dir que bona part del problema és que estem molt acostumats a un tipus de so, i ens pensem que tot allò que se n'allunyi és que no és prou bo.

Així doncs, si seguim optant per estandarditzar el tamborino, si seguim ensenyant només mallorquí a les escoles de música, si seguim convencent-nos que només hi ha una manera d'acompanyar el flabiol, finalment acabarem fossilitzant l'instrument. Allunyant-lo del que es fa en altres àmbits de la música, especialment la popular i l'antiga, on es mira d'anar investigant i modificant els instruments, per a fer-los cada cop més rics, més coherents i, en conseqüència, més diversos. Acabarem fent del flabiol un txistu basc, però de boix. Acabarem fent allò que tant se li critica a la cobla moderna: tenir només la tradició com a pretext.

Imatges: el flabiolaire Pau Orpí (a) Matador, vers el 1910, amb un tamborino, i el flabiolaire Josep Pidelaserra (a) el Gran Manel, vers el 1939, amb un bombo.