dissabte, 14 de setembre de 2013

El tamborino del flabiol

Això de la percussió que acompanya el flabiol ja és tot curiós. D'entrada, perquè quan parles de tamborí, tothom pensa en el tamborinet de la cobla de sardanes. Que no és res dolent, i de fet a mí m'agrada molt: té un "tec tec tec" que, ben encertat, aporta un contrapunt ben divertit a la hipersolemne cobla de sardanes. És com si se'n rifés: el tutti de la cobla, orgullós i ufanós, acaba la seva frase, i de cop el flabiolaire hi respon amb un breu contrapunt i un cop insolent, gairebé irritant, al mig del timbalet. A voltes penso que si en Pep Ventura hagués tingut Twitter, del contrapunt en diríem #ZASCA. Però bé, aquest ara no és el tema.

Resulta, com dic, que això de la percussió del flabiol és un món ben sorprenent. D'entrada, el nom: tamborí. Que és com els pares de la llengua culta decidiren corregir el popular mot tamborino. Tant hi feia que a Castella se'n digués tamboril, que a França tambourin, i que a Sardenya tamburinu. En català correcte és "tamborí", i tamborí no és res més que el diminutiu de tambor. I s'usa un diminutiu perquè el tamborí és petit. Com l'ou i la gallina, sempre ens quedarà el dubte de si primer el van encongir, o de si primer li'n van canviar el nom. Tant hi fa. Ara explica'ls que hi ha tamborins, o tamborinos, grossos. Res a fer-hi.

Tot plegat, a què venia? Ah, sí, que això de la percussió del flabiol és ben particular. Resulta que, en general, a Catalunya i a les Illes (ara no entrarem a parlar de quines illes, que ens donaria per un article i mig més), el flabiol tradicionalment s'ha acompanyat, principalment, de tamborino. I que, com que cada terra fa sa guerra, o sa gerra en la versió light, de tamborinos n'hi ha hagut sempre de moltes mides i formes diferents: que si amb riscles i que si sense, que si grans i que si petits, que si plans i que si llargs... Fins i tot, a finals del segle XIX, per allò de semblar més modern, es van posar de moda allò que avui en diríem "les caixes de bateria", i que en argot flabiolaire anomenem "bombos". De fet, aquests bombos van esdevenir un dels acompanyaments més reeixits per al flabiol, fins que la vella tradició oral va començar a anar de capa caiguda.

I això per què ho dic? Doncs bé, resulta que, quan a finals del segle XX comença la dèria de "recuperar" la música tradicional, un dels beneficiats d'aquest moviment fou el flabiol popular, és a dir, el de tota la vida (eufemisme que es pot traduir per "el que no és de cobla"). Calia, però, trobar-li un acompanyant rítmic, i amb el temps, després de diversos intents més o menys reeixits, acabà imposant-se un tamborino força quadradot, sense riscles, d'un pam i poc de diàmetre, i que es penja de la mà del flabiolaire. Parlem del tamborino mallorquí. De fet, aquest instrument tenia totes les de guanyar: rústic, autèntic, artesanal... I, a sobre, sonava bé! I així, de mica en mica, va acabar convertint-se en l'estàndard del flabiolaire popular català.

Ara bé, aquest tamborino té un problema: no passa la prova de la foto. Resulta que si mirem fotos antigues de flabiolaires (que n'hi ha, i no poques), més enllà d'un bon home de Solsona, i d'un altre de la Seu d'Urgell, poca cosa més podem trobar-hi. I, en canvi, de tamborinos grossos i amb riscles, o de bombos, no pararíem mai de descobrir-ne de nous. Clar que els seus defensors també tenen bons arguments: el tamborino mallorquí, tot fa pensar, probablement seria un testimoni del que havien estat aquí els tamborinos, abans que als flabiolaires els agafés això d'anar fent-se els moderns pel món. Val, acceptem-ho. Però és que la diferència entre uns i altres és tan bèstia...

Ep! Però aquest article no és pas una crítica del tamborino mallorquí, Déu me'n guardi! Reconec que sona la mar de bé, i que té una base històrica innegable! Ara bé, el que sí que us haig d'admetre que no se'm posa gaire bé és la mania aquesta de necessitar un "instrument estàndard". I potser hem d'agrair que l'estàndard sigui un instrument amb dificultats de justificació com a estàndard, ja que així ens fem conscients de la situació. I quina és la situació? Doncs que si, enlloc d'optar pel mallorquí, mires d'acompanyar el flabiol amb un altre instrument, encara que sigui una reproducció més o menys fidel del que haurien tingut antics referents flabiolaires, saps del cert que algú et mirarà malament, com amb despreci. De fet, el millor que et pot passar és que et facin un comentari compassiu, com el que em van fer a mi un dia que anava amb el bombo: "Noi, ho fas prou bé, ara ja podries comprar-te un tamborí de debò".

Perdoneu, però això no és normal. I alguns potser m'objectaran que és que el mallorquí sona moooooolt bé, mentre que el bombo només fa "xuf xuf xuf". Val, ho accepto, tocat. Però també és cert que si el mallorquí sona tan bé, és perquè hi ha molta gent que el toca. I que si hi hagués prou gent que s'aficionés al bombo, o al tamborino gros, entre uns i altres resoldríem els problemes de so als que, de moment, sols podem enfrontar-nos-hi en solitari. I educaríem l'orella, que també cal dir que bona part del problema és que estem molt acostumats a un tipus de so, i ens pensem que tot allò que se n'allunyi és que no és prou bo.

Així doncs, si seguim optant per estandarditzar el tamborino, si seguim ensenyant només mallorquí a les escoles de música, si seguim convencent-nos que només hi ha una manera d'acompanyar el flabiol, finalment acabarem fossilitzant l'instrument. Allunyant-lo del que es fa en altres àmbits de la música, especialment la popular i l'antiga, on es mira d'anar investigant i modificant els instruments, per a fer-los cada cop més rics, més coherents i, en conseqüència, més diversos. Acabarem fent del flabiol un txistu basc, però de boix. Acabarem fent allò que tant se li critica a la cobla moderna: tenir només la tradició com a pretext.

Imatges: el flabiolaire Pau Orpí (a) Matador, vers el 1910, amb un tamborino, i el flabiolaire Josep Pidelaserra (a) el Gran Manel, vers el 1939, amb un bombo.