dijous, 31 d’octubre de 2013

Tradicions, festes i mainada

La promoció de la cultura popular catalana des de les escoles cal veure-ho com un dels grans èxits de la democràcia. En un moment en què la família i la comunitat estan canviant el seu paper en els processos de socialització dels infants, és molt tranquilitzador veure com la transmissió d'aquests coneixements queda assegurada pel paper que hi juga aquesta institució.

Tot i això, aquest canvi de paradigma, en el qual la cultura popular tradicional ja no és la cultura comuna, sinó només una opció més, i en el qual l'agent transmissor no és la comunitat en el seu conjunt, sinó un d'aquests agents (i un agent que no és neutre, ja que té moltes connotacions afegides), està provocant algunes distorsions en la percepció social que és té de la cultura popular tradicional. I aquestes distorsions, si no es corregeixen, poden acabar liquidant aquesta cultura popular, per la via de la descontextualització i la fossilització. Segurament en trobaríem diverses, d'aquestes distorsions causades per aquest model escolar de transmissió, però jo voldria centrar-me en tres, que se'm fan molt evidents en la manera com avui es presenta la tradició de Tots Sants:

  • La cultura popular tradicional com a festa

És molt bonic que les escoles celebrin les festes tradicionals: Nadal, festa major, Sant Jordi... Però no tot són festes a la cultura popular tradicional: també hi ha literatura tradicional, música tradicional, oficis tradicionals, vestuari tradicional... Si posem tot l'èmfasi en els elements festius, podem acabar perdent la visió complexa sobre la cultura d'on venim, i acabar-ho reduint tot al folklorisme més tronat, on tot ha de passar per la festa per tal de ser acceptat: la festa dels pastors al Pirineu, la festa dels pescadors de l'Empordà... Una mostra d'això n'és la roba: el vestuari tradicional acaba sent només un "uniforme de festa". Però un cas especialment greu és la readaptació de tradicions perquè siguin "festives", i això passa amb Tots Sants. Fa un any ja en parlava, però "la Castanyada" no deixa de ser un invent modern, moderníssim, basat en la idea de convertir els Tots Sants, una diada íntima, familiar, de recolliment, de memòria dels morts, en una "festa", que pugui ser exportable a les escoles.

  • La cultura popular tradicional com a activitat infantil

Aquest és un dels altres riscos del model de transmissió escolar: convertir la cultura popular tradicional en una activitat infantil. Això ho vivim sovint els músics de carrer: cercaviles de gegants enteses com a espectacle infantil, cobles de músics llogades per fer "animació infantil", cançons tradicionals presentades com a cançons infantils... El motiu de tot això és la reducció feta a les escoles, que potser funciona bé dins l'àmbit escolar, però que té com a contrapartida la percepció social de la cultura popular tradicional com un conjunt d'activitats per a l'entreteniment de la mainada. Però la cultura popular és la cultura de la comunitat. Ensenyar sardanes a la mainada està molt bé, però si la contrapartida és pensar que les sardanes són només "danses infantils", no haurà servit de res.

  • La cultura popular tradicional com a realitat secularitzada

Aquest és un tema complex, i segurament aquí només podré apuntar-lo. Però la necessitat d'explicar la cultura popular tradicional en les escoles laiques ha obligat a haver d'amagar, o de substituir, la base religiosa d'aquesta cultura, una base que, al cap i a la fi, es la que li dóna sentit. I, si d'una banda està molt bé poder participar de la cultura popular sense haver d'identificar-se amb una determinada confessió, alhora sovint veiem com la cultura popular secularitzada que en sorgeix no deixa de ser una caricatura d'allò que en el fons voldria ser. I, en aquest cas, torno a pensar en Tots Sants. Si alguna cosa tenen en comú la Castanyada i el Halloween és que són festes desarrelades. La celebració original és el Tots Sants (una celebració que ja beu d'espiritualitats anteriors al cristianisme), i té com a punt central la memòria dels avantpassats. Podem optar per enfotre'ns dels morts i tindrem el Halloween (disfressar-se de zombi és això, no?), o bé ignorar els morts i tindrem la Castanyada (i que algú m'expliqui llavors el sentit d'una festa basada en menjar castanyes i panellets el primer dia de novembre). Tant en un cas com l'altre, qui vulgui descobrir el sentit de les festes veurà que són festes totalment buides.

Així doncs, celebrem que a les escoles es faci transmissió de la cultura popular i tradicional, però ja que sabem que aquesta transmissió, per sí sola, és tant o més perillosa que la seva no transmissió, procurem complementar-la amb un reforç per part dels altres àmbits de la vida social. Que l'escola sigui un instrument per preservar i mantenir la cultura popular i tradicional, però que mai no se l'acabi apropiant per deixadesa de tots.

Imatge: ballada de sardanes a l'escola Turó Blau, de Barcelona.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Córrer la sardana

"La sardana és la polèmica que més cansa de totes les polèmiques que es fan i es desfan", vaig sentir dir un dia. I probablement sigui cert (com a mínim, si substituïm "la que més" per "una de les que més"), ja que els debats sardanístics, com a mínim els que jo he pogut escoltar, parteixen tots del mateix fals supòsit: la versió "oficial" de la història de la sardana. Així doncs, segons aquest supòsit, la sardana és una dansa intemporal, que cap a mtjans del segle XIX es va millorar fins a convertir-la en un dels millors productes artítics creats per la cultura catalana. I el més important de la sardana, finalment, és la seva essència.

Però clar, què vol dir "essència"? I aquí és on comencen les batusses.

En Jaume Ayats i el seu equip, però, en lloc de disertar sobre la naturalesa immaculada de l'ideal de bellesa sardanista, van fer una recerca cap als orígens de la sardana, una recerca que finalment cristalitzà en un llibre: Córrer la sardana: balls, joves i conflictes, que és el que avui vull recomanar-vos.

Sense deixar-se temptar pels tòpics i els mites fundacionals d'aquesta dansa, els autors retrocedeixen en el temps fins a retrobar els Barretons, els Ventures, els Planas, els Torons i tota la colla d'iniciadors de la sardana moderna. I, gràcies a això, en treuen unes quantes conclusions molt, molt sucoses. Deixeu que us en llisti unes quantes, en un resum que és molt personal (de ben segur que altres lectors sabrien aportar altres -o diferents- visions de l'obra):
  • La sardana moderna neix en un moment i en un lloc molt determinat: l'Empordà de mitjans del s. XIX. Això vol dir que la forma que pren la sardana moderna queda condicionada per les possibilitats, i alhora les necessitats, d'una determinada població.
  • La sardana moderna neix com a dansa moderna (en contraposició, per tant, a la dansa tradicional) i només recull de la tradició allò que encara li és útil (com el comptar i repartir -treure la sardana- o la forma de rotllana -ja que, com a dansa exclusivament masculina, un ball de parelles seria poc adequat-).
  • La sardana moderna neix per influència de la música i la dansa forastera, principalment l'òpera italiana (hem de pensar que, per als joves que escoltaven òperes als teatres de Girona o Figueres, haver de ballar després al poble una sardana curta tocada per un tamborino i una cornamusa podia semblar força "descremat").
  • La sardana moderna és un ball inicialment conflictiu, masculí, amb una funció clarament socialitzadora. I, com a tal, és un ball ràpid, amb moviments bàsicament horitzontals (d'aquí la vella expressió "córrer la sardana", inconcebible avui dia).
  • La cobla moderna neix també com a agrupació moderna, i el seu naixement és un procés evolutiu de molts anys, on hi participen diverses persones. Ni Pep Ventura inventa la cobla d'un dia per l'altre, ni Andreu Toron era l'únic que feia invents posant claus i fent créixer les velles xirimies.
  • El pas d'aquesta dansa moderna, trencadora, popular, ràpida, de desplaçaments horitzontals, a la sardana neoclàssica, mixta, catalanista, burgesa, estilitzada, lenta, de saltirons verticals, no és una evolució natural, sinó ideològica, a partir del moment (a principis del segle XX) que el catalanisme (un catalanisme) la pren com a element simbòlic de catalanitat.
  • És en aquest moment que es reconstrueix la història d'aquesta dansa, i se li creen els mites fundacionals que avui encara perviuen.

Aquest, per tant, és un llibre de realisme. De desmitificació. De diferenciació entre allò que se'ns va dir que era la sardana (perquè era com molts volíen que fos), i allò que era realment. Però no és un llibre "contra" la sardana, ni molt menys! És, potser, un dels llibres on la sardana és defensada amb més bellesa. Això sí, des de l'honestedat històrica i musical. Ens proposa aprendre a mirar la sardana d'una altra manera, i valorar-la a partir d'aquests altres elements.

Davant de tot això, la meva conclusió és que, si volem preservar, mantenir i impulsar la sardana, hem de començar a descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que sigui, de nou, senzillament, una dansa. És cert que la sardana és ja avui un patrimoni immaterial català que hem de cuidar i protegir, perquè val molt la pena. La seva història social i musical ens aporta un llegat que molts altres països ja voldrien. I que segurament, gràcies a la seva adquisició per part del catalanisme, la sardana encara és viva, i no va morir al mateix Empordà on va néixer amb l'arribada de les primeres jazz-bands. Però la història de la sardana ha de servir per a créixer, no pas per a engabiar-nos. I avui la sardana no pot confiar-se només als que la ballen per militància. No crec que calgui fer canvis de fons a la sardana, però en canvi m'atreveixo a fer algunes propostes:
  • Els concursos i les colles estan molt bé, però en ens juguem el futur de la sardana és en la ballada de festa major, o de diumenge. A l'hora de promoure activitats, potser millor una ballada oberta que no pas una "demostració sardanista".
  • Repertori: toquem clàssics! No pot ser que en una audició no es toquin "greatest hits" sardanistes!
  • Els músics no són una ràdio, busquem complicitat entre balladors i músics: ara el flabiol allarga el contrapunt per despistar els balladors, ara els balladors es posen a cantar la sardana per fer la punyeta a la cobla...
  • Les sardanes, un pelet més ràpides?
  • Una ballada és una escola: rotllana de novells i aprenents, sempre i durant tota l'audició!
  • Posats a ser pràctics, una pissarreta amb la tirada de la sardana no faria cap mal. I, per provocar, potser de tant en tant que no hi sigui, per fer lluir els bons repartidors!
  • Les sardanes també podrien ser presents en altres llocs, no? Si un grupet folk fa una ballada de danses tradicionals, a banda de fox-trots, pasdobles, valsos-jota i polques, també podria encabir-hi un parell de sardanes llargues no? Ei, que l'acordió també va bé per fer introits!
Hem de desdramatitzar la sardana: una dansa catalana, i per tant probablement catalanista, però una dansa. La sardana ha de servir per passar-ho bé.

Córrer la sardana: balls, joves i conflictes
Jaume Ayats (coordinador)
Rafael Dalmau Editor
2006
204 pàgines
ISBN:  84-232-0698-X

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Comiat del flabiolaire dels gegants

Enguany, pel Tura, en Miquel Pascal, flabiolaire dels gegants d'Olot, es va acomiadar d'aquesta tasca, després de vint anys acompanyant la faràndula olotina. M'havia quedat pendent penjar al blog el vídeo de la notícia que en va fer Olot TV, aquí el teniu:


dimarts, 8 d’octubre de 2013

Tocs de corn a la Garrotxa

Sempre m'havia fet gràcia que, al Diccionari Català Valencià Balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en la descripció de "corn", se cités el fragment d'un text de finals de segle XVI, procedent de Besalú, on es mostraven els perills que representava l'ofici (si se'n pot dir així) de tocar el corn per cridar a sometent. El text és el següent:

«Sempre que per qualsevol cas ... és manat alsar sometent, acostumen en dita vila tocar una campana per a dit effecte destinada, et tocant aquella, fora dita vila, a una casa de pagès cerca de una montanya, lo qual té càrrec muntar en el cas inmediatament y per a dit sometent toca un corn, y a penas comensa que ja hi ha altre pagès en altre puig o montanya qui ab altre corn respon, y d'esta manera ab una hora y ab manco és tota la vegueria en armes per a dit sometent: y com se esdevinga moltes voltes que estos que tocan corns en de nits y de dias tenen de estar en los puigs et montanyes tocant aquells, no sens molt gran perill de ses persones, fins a tant tenen avís del official no's poden moure de dit lloc; com moltes voltes se sia trobat en sentir lo corn los lladres y mals hòmens acudian al lloc hont dit corn tocava, per estar aquell a solas lo mataven o se'l menaven... Plau a sa magestat que los que tenen càrrec de tocar dits corns, al temps que aniran a tocar aquells y estant-los tocant, pusquen anar acompanyats ab la gent que voldran y ab les armes que no sien de les prohibides» (doc. a. 1585, Col. Bof. viii, 491).

Però darrerament, mon pare (no deixeu de visitar el seu blog d'història Olot 1700), tafanejant un llibre de privilegis d'Olot que hi ha a la Biblioteca de Catalunya, descobrí que, segons aquest, el dijous 29 de novembre de 1414 la Universitat d'Olot va ser convocada a so de tambors i corns: «(...) convocato in corrallo Palatii, quod Rdo Dnus Abbas Monasterii Beatae Mariae Rivipulli habet in villa Oloti ad sonu timbalorum et cornuum (...)». I, segons una altra informació recollida al llibre, el 14 de juny de 1440 la Universitat d'Olot tornà a ser convocada, «lo uns al repich de campana, los altres a veu de trompa». 

Corns i trompes serien el mateix instrument? O uns serien de banya, i els altres de metall? O potser d'altres materials (ceràmica, vidre...)? Estarà bé seguir atents a veure si surten més informacions que ens ajudin a situar el paper i les característiques d'aquests instruments sonors, avui ben desapareguts de la nostra comarca.

Imatge: rajola setcentista, d'origen català, del fons del Victoria and Albert Museum (Londres)