dissabte, 23 de novembre de 2013

Conte nocturn amb flobiol

Era de nit. Sota el clar de lluna, els carrers de terra serpentejaven entre cases arrebossades de calç, de les que en sobresortien balconades de fusta retallada i daurada pel temps. Els pobles petits, minúsculs, són un oasi enmig dels mars d'alzines, roures i fajos de la comarca, un oasi de pedres, fusta i teules creuat per un o com a molt dos torrents amb una funció, de nit, gairebé exclusivament musical. Feia fred, però el més desagradable era la humitat, que se li ficava pel clatell mentre, encorbat, caminava de pressa. Molt de pressa. Entrà a una de les cases. La porta era tancada i, al cedir, aquesta li havia fet abraonar sobre la cara una pudor difícil de descriure, de la que en destacava sobretot el fum de tabac negre, tabac negre de cigar ranci. Només entrar, la tavernera li somrigué des de darrere del taulell. En aquell moment estava mig ajaguda entre la prestatgeria d'ampolles polsoses i una antiga nevera de gelats, que vés a saber què contenia. Tancà la porta i, mentre s'espolsava el fred humit de l'abric, deixà a terra una grossa bossa, de la que s'entreveia un gros timbal fosc que en algun moment havia tingut color de llautó brillant i daurat. Observà el saló. Davant seu, dos vells discutien sobre qui dels dos havia fet trampes al dòmino. Bé, de fet això semblava. El cert és que estaven més preocupats per les cuixes que la posició de la tavernera deixava al descobert que no pas per si un o altre havien espiat les fitxes del contrincant en el moment de servir les copes de conyac. Més enllà, algunes taules mig buides mostraven que encara la nit tot just començava. Finalment, al fons, una colla havia aconseguit fer callar l'avi Reixach a cop de cançons i a ritme de guitarra, per bé que el porró de vi que la tavernera sàviament havia deixat oblidat a la seva taula també hi havia donat un cop de mà.

Anà fins a la barra, i la tavernera li serví un rebentat d'anís dolç, com sempre. Al fons seguien cantant. Entrà més gent, i cada cop que s'obria la porta un calfred li recorria l'espinada. Ets massa a prop de la porta, pensà. La casita de papel, suspiros de Espanya. Per fi, una catalana: la gavina. Malauradament, després vingué Rosó, amb els pinyols cortesia d'allò que quedava de l'avi Reixach, que aquelles hores ja mostrava una notable manca de definició en la pronúncia. Això, però, semblava no preocupar l'auditori, que tant encaparrat estava en la dèria coral, que ni s'adonà del descuit de la tavernera, que generosament compartí les seves virtuts quan, al fregar la taula plena de vi de l'avi Reixach, l'escot li jugà una mala passada i es desbocà sense ella adonar-se'n.

De cop, una jove de la colla cantaire s'adonà de la presència de l'home del rebentat d'anís, i cridà a ple pulmó: ei, que ja tenim aquí el músic! Com si ho haguessin assajat una i mil vegades, els homes de la colla s'arrengleraren per deixar una cadira lliure al bell mig de la sala, al costat d'una taula on, oh, miracle!, hi havia una ampolla a mig buidar d'anís. L'home, saludant a dreta i esquerra, s'atansà fins la cadira, i de la bossa en tragué un bombo pesant, enfosquit pels anys, una vella maneta de fusta fosca, i un flobiol amb lluents anelles de llautó. Picà les pells i picà la fusta. Féu sonar notes amunt i avall del flobiol. I, quan hagué aconseguit que tothom se'l quedés mirant, començà a fer sonar les primeres notes, un vell pasdoble torero.

Quina màgia aquell so! Dues parelles s'obriren pas entre les taules, mentre uns quants maldaven per traslladar les darreres restes de l'avi Reixach a una cantonada on els seus roncs no destorbessin. Ara ja eren cinc parelles, set, nou. La tavernera remenava el cul darrere el taulell, quan l'home ja havia passat del pasdoble a la masurca i el xotis. Per descansar, tocà un bolero. Però quin bolero! Semblava que el Carib fos la seva maneta.

La nit seguí entre cants i balls, entre gots que es buidaven i cigars que es consumien. Quan semblà que era l'hora, els dansaires començaren a esvair-se. Primer les parelles, després els solters. Aprofitant que els pocs que quedaven experimentaven noves harmonies al ritme de la bella Lola, plegà el timbal dins la bossa, embolicà el flobiol, guardà la maneta. S'acostà al taulell per a acomiadar-se, i la tavernera sortí a abraçar-lo, deixant-li un dolç dibuix de pintallavis sota l'orella. Avui tampoc no hauria de pagar el beure. Obrí la porta, i un aire com d'agulles vingué a rebre'l. Tancà darrere seu la porta, i s'esfumà entre el fred, la nit, el clar de lluna i els carrers de terra que serpentejaven entre cases arrebossades de calç, d'un poble petit, minúscul, com un oasi enmig dels mars d'alzines, roures i fajos de la comarca.

Imatge: En Joan Roig (a) el Nan, probablement el 1945 a València.

dijous, 7 de novembre de 2013

Reflexions flabiolaires

Ahir, el company Pau Benítez va penjar un article al seu blog, on reflexionava sobre diversos temes relacionats amb el flabiol. Podeu llegir-ho aquí: A petar bombos!

Em va demanar l'opinió sobre el text i, després d'enviar-li, la comparteixo aquí, per si per algú pogués ser d'interès.

***********************************

Hola, Pau!

Comentaris. D'entrada, veig que són dos articles en un: primer una valoració de la festa, i després un tema de fons sobre el flabiol.

Sobre la valoració, estic d'acord amb el que dius (o amb el que em sembla que vols dir, ja que ho enllesteixes molt ràpid!). La dinàmica de la festa del flabiol em sembla que mostra signes d'esgotament, però també em sembla que aquests signes fa molts anys que hi són, i la festa ha continuat. Tot plegat fa de la festa un malalt amb la salut de ferro. I potser caldria forçar d'alguna manera una reflexió sobre com volem que sigui la festa, abans no se'ns mori a les mans i llavors ens preguntem què ha passat. La propera festa serà la número 30, potser es podria aprofitar l'avinentesa.

Sobre el tema de fons del flabiol, és un tema complicat. Em sembla que el cas del flabiol és força especial com perquè no fem comparacions directes amb els casos d'altres instruments. Alhora, estic d'acord que, en alguns aspectes, la gralla pot ser, sinó un model, sí una inspiració. Ho hem de fer tot amb el flabiol? No ho sé, potser sí, potser no. D'entrada, del cor em surt que sí. Per això, no vaig criticar (com van fer d'altres) el concert de jazz amb flabiol del dissabte. O, en tot cas, vaig criticar-ne aspectes formals (la partitura, el tamborí mallorquí...), però no el fons. Em sembla magnífic que es faci jazz amb flabiol, com em semblaria magnífic que es fes punk-rock o hip hop. O Händel. Sí que em sembla, però, que tampoc no hem de caure en la idolatria flabiolaire. Si volem que el flabiol sigui un instrument normal, també hem de poder establir-li límits. Per exemple: no acabaria de veure clar que en un funeral es toqués el cant dels ocells (curiós cas de nadala reconvertida en marxa fúnebre) amb flabiol. Com no veuria clar un ball de bastons acompanyat de contrabaix solista (i no serà perquè el contrabaix no és un instrument normalitzat). Vull dir, que el flabiol no deixa de ser una flauta de bec sopranino amb un bon parell de pebrots. I les flautes de bec, en general, comparteixen certes limitacions, però acceptar-les no vol dir que no ens prenguem seriosament l'instrument. En canvi, forçar el flabiol no tinc clar que ajudi a normalitzar-lo, més aviat el contrari: demostra que és un instrument amb poca autoestima, que necessita autoafirmar-se contínuament per sentir-se menys a disgust. En resum: cap limitació del flabiol per motius ideològics o prejudicis, però mirem de tenir una visió honesta de les possibilitats i virtuts reals de l'instrument.

I, sobre comparar-lo amb altres instruments, com la gralla, penso que aquí hem de tenir en compte que partim de realitats molt diferents. Per exemple, el flabiol, a diferència de la gralla, fa anys que és al conservatori, i tenim un bon gruix de composicions d'alt nivell per aquest instrument. Això, la gralla no ho té. En canvi, el flabiol té un problema, per a mi molt greu, de divisió interna, entre el flabiol acadèmic i el popular. I penso que aquesta hauria de ser la nostra prioritat ara mateix. Perquè la divisió ens debilita als dos. En la gralla, es pot establir una trajectòria entre la gralla popular i la de concert: els grans grallers (Ganxets, Canya d'Or, Roser Olivé, etc.) són també grallers de carrer, i els grallers de carrer poden arribar a ser “grallers de concert” sense haver de fer cap ruptura formativa (de fet, els grallers de l'ESMUC, mestres i alumnes, són també grallers de carrer). Un flabiolaire de carrer que vulgui fer “flabiol acadèmic”, en canvi, haurà d'entrar en un món diferent: són diferents les persones, els referents, la “cultura flabiolaire”. Hi ha molt pocs casos de flabiolaires que puguin fer de pont (ara mateix, només se m'acudeixen en Marc Riera i en Quim Boix), i a nivell d'actituds hi ha cosetes que no m'agraden (la manca d'interès per la percussió per part dels flabiolaires acadèmics, o l'opció per la lectura en “to real” dels flabiolaires populars, per exemple). Així, que flabiolaires populars es trenquin les banyes per fer “innovacions” que els acadèmics fa anys que tenen resoltes, o que els acadèmics vulguin “popularitzar-se” tocant balls tradicionals sense conèixer els recursos interpretatius dels flabiolaires populars m'entristeix.


Abans de poder sortir i menjar-se el món, per tant, em sembla que el flabiol ha de fer un procés intern d'empoderament, d'alliberament, de presa de consciència. Una revolució flabiolaire que sacsegi la manera d'organitzar-nos, de mirar l'instrument i el món flabiolaire. Si no, seguirem fent bastonades de cec.

(La imatge no té res a veure amb el text, però m'ha agradat)