dijous, 18 de desembre de 2014

Bandúrries en guerra

La Guerra Civil Espanyola (o, com deia Sales, la Guerra del Desastre Nacional), ha passat a la història, entre d'altres motius, per ser una de les primeres guerres a bastament cobertes per la fotografia, fet que ens ha permès, avui, de disposar d'un gran fons fotoperiodístic que ens ajuda a comprendre moltes de les facetes de la vida quotidiana d'aquell conflicte, tant al front com a la reraguarda. I, en aquest sentit, un dels elements que sempre m'ha encuriosit és la presència d'instruments musicals al front (més enllà dels propis dels tocs i la música militar). Probablement, el culpable d'aquesta curiositat fou un disc que des de petit sempre recordo a casa de mons pares, i que tenia (i té) aquesta portada:


El disc no esmenta cap referència de l'origen de la imatge, de manera que sempre ens quedarà el dubte de si la fotografia és espontània o un posat, de si realment són soldats o figurants, de si realment és de la Guerra Civil... En tot cas, no em negareu que la imatge és evocadora: diversos soldats escolten un gramòfon o una gramola portàtil, mentre dos altres soldats ho acompanyen a la bandúrria. Durant molt de temps vaig buscar la imatge sencera, sense retallar, amb l'esperança que el context hi aportaria una mica més d'informació. Malauradament, quan la vaig trobar (també, a la portada d'un disc) vaig veure que, d'aquí, no en trauríem gaire cosa més:


Una de les coses que sempre m'havia sorprès era la presència d'instruments de la família de la bandúrria, ja que són instruments principalment melòdics, no pas harmònics. No ho sé, em semblava que, per a acompanyar el cant (segurament, els prejudicis pel que fa a les "cançons de la Guerra Civil" m'havien condicionat la mirada), seria millor una guitarra o un acordió, per exemple. Però el cert és que l'origen popular d'aquests instruments podria explicar molt bé la seva presència en les tropes, amb un raonament més plausible: soldats que tocaven a la rondalla del poble podrien perfectament endur-se els instruments al front, amb l'únic objectiu de fer més passables els dies d'inactivitat durant la contesa. Així, no és tant que portessin instruments amb un objectiu previ de fer-los servir de forma "social", sinó més aviat que, en els moments d'esbarjo, es feien servir els instruments de què es disposava, malgrat potser no fossin els més aptes per a fer música en grup. Una altra foto d'aquests instruments la vaig trobar a la notícia, publicada el 25 de setembre del 2009 al diari Público, de la descoberta a Rússia d'un fons de fotografies de la Guerra Civil. Sota el titular "Más imágenes de guerra" es podia veure aquesta imatge:


Un grup de soldats,  de no sé de quin bàndol, envolten un company que somrient sosté una bandúrria tenor (també anomenat llaüt, o llaüt espanyol), sense que, a prop, s'hi endevini cap altre instrument. Això (i seguim en el relliscós món de les hipòtesis) lligaria amb el que hem dit, d'un ús principalment individual d'aquests instruments com a entreteniment. Una altra imatge (d'una qualitat pèssima, ja que prové d'una captura de pantalla d'un vídeo de Youtube) ens torna a mostrar una bandúrria solitària, envoltada de possibles milicians (aquest cop, ostensiblement armats!). Un cop més, tenim dubtes de la veridicitat documental de la fotografia (la disposició de la gent és massa "perfecta", no us sembla?), però el contingut segueix en la línia dels que hem vist fins ara:


Algun cop s'ha dit que la presència de bandúrries es podria entendre pel fet que, per la seva mida, són més còmodes de traginar que no pas, per exemple, les guitarres. Aquest argument, però, seria plausible si els músics haguessin d'escollir entre endur-se un o altre instrument. Però semblaria més lògic pensar que cadascú s'endú l'instrument que té, i m'estranyaria que tots els bandurristes fossin també guitarristes, i viceversa. A més, la presència documentada d'acordions notablement voluminosos també posa en dubte aquesta explicació.

El que està clar és que les bandúrries, als anys trenta del segle XX, eren un instrument molt popular. I que, segurament per aquest motiu, a les bandúrries, d'alguna manera o altra, també els va tocar haver de fer la guerra.

Actualització 14/01/2015: A la web del diari El País, el dia 8 de gener va aparèixer aquesta fotografia, il·lustrant una notícia sobre un nou disc de cançons de la Guerra Civil. És una fotografia d'estudi, de manera que té poc valor documental de la pràctica musical, però val la pena per la seva qualitat. Al peu de foto hi podem llegir: "Fotografia procedent de l'àlbum personal de Marcel Borloz, ciutadà suís integrant de les Brigades Internacionals". Els instruments, ben populars, són una guitarra, un acordió de botons i una bandúrria. En aquest cas sembla clar que es tracta del bàndol republicà.

dijous, 27 de novembre de 2014

No us deixeu el parapluja!

Sembla que els propers dies vindrà una llevantada que ens deixarà a tots ben xops, si és que no tenim la precaució de sortir de casa ben protegits d'algun estri adequat a la situació. Molts de vosaltres prendreu el paraigua, i si en preneu dos, els paraigües. El problema serà, com sempre, que algun espavilat voldrà prendre el paraigües, com si els castellanismes fossin més impermeables.

Curiós personatge, el paraigua. Ha donat nom a un ofici, el de paraigüer, del que ja no sé si en queda algun exemplar viu que pugui mantenir-ne viva l'espècie. Ara mateix, només em ve al cap una botiga de paraigües al carrer de Pau Claris, de Barcelona. També ha fet algunes aportacions a l'art, com l'escultura de la dama del paraigua, actualment fagocitada pel zoològic dins el recinte del parc de la Ciutadella.

El paraigua també atresora dins seu tot un altre art que, com el gremi de paraigüers, em penso que té els dies comptats: el de saber plegar-lo. És un art compartit amb el de saber plegar un para-sol, que és una ombrel·la de barnilles. La principal diferència entre plegar un para-sol i plegar un paraigua és que el primer es pot plegar sempre, mentre que, pel que fa al segon, cal esperar a que sigui sec. Plegar un paraigua moll, no només és una manera de fer-lo malbé, sinó també la millor forma d'identificar un farsant en l'art de plegar paraigües. Com bé és sabut, si és moll, el que cal és estendre'l. I, si no és possible, aleshores cal ficar-lo en un paraigüer (compte, no el confongueu amb l'ofici, aquí ens referim a l'estri), per tal que l'aigua que en regalima no mulli el terra.

Llegia al diccionari Alcover-Moll que, a la banda del Rosselló, del paraigua en diuen parapluja. Segons els lingüistes, a causa de la influència francesa del parapluie. Pot ser. D'altra banda, com a mínim a Olot, durant el segle XVIII, hi ha prou constància documental de l'existència de parapluges. Que també pot tenir influència francesa, però no sé si tanta. Sempre m'ha semblat molt més coherent el mot parapluja: si tenim paravents (i no para-aires) i para-sols (i no parallums), per què preferim tenir paraigües abans que parapluges?

divendres, 31 d’octubre de 2014

La flabiolaire

 

Avui m'ha vingut de gust escriure un sonet. Espero que us agradi:

La flabiolaire

És arribada a plaça just a l'hora
la flabiolaire que farà dansar
amb una melodia que enamora
la tarda d'un vilar de l'Empordà.

El seu cabell té aroma embriagadora
de platges i de salabror de mar,
de càntic de gavina, ocell que plora,
de veles que espurnegen lluny enllà.

Les velles que la miren amb tendresa
coneixen quina en fou sa gran tristesa
i saben que no trobarà consol.

És vídua qui del mar en fou princesa,
sirena que deixà eterna bellesa
per amor a un músic de flabiol.


Imatge: escultura d'una sirena, de Maria Llimona, dels jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. La fotografia és de Jaume Meneses, i l'he treta d'aquí.

dimecres, 17 de setembre de 2014

Amb corbata i mandolina

Res, que voltant per internet he anat a petar a aquesta fotografia, i m'ha encantat. I, tot i saber que tindré merescut l'adjectiu de pirata, l'he volguda penjar al blog, per tal de no perdre-la:


No sé qui és l'autor, ja que el seu blog, "Caracas Shots", és anònim. Podeu veure aquesta, i més fotos, a l'entradeta "Mandolin memories" que trobareu seguint aquest enllaç:
http://caracasshots.blogspot.com.es/2011/11/mandolin-memoirs.html

El senyor de la foto, pel que m'ha semblat entendre, és un dels membres del grup veneçolà "Grupo Recuerdos", format principalment per jubilats de Caracas.

divendres, 28 de febrer de 2014

Carnaval o els esclaus feliços


Hi va haver un temps que el Carnaval era la festa de la llibertat, de la inversió de les normes, de la trangressió de les repressions socials. Era el temps fora del temps, era un parèntesi en el calendari. Era la subversió tolerada dins un món intolerant. En les societats tradicionals, on el pes de la societat esdevenia una llosa feixuga sobre la vida dels pobles, especialment dels dominats, el Carnaval era un dret mil·lenari heredat i preservat, i sovint defensat, per part dels que, més enllà d'aquests pocs dies, sols coneixien la submissió i l'obediència com a forma de relacionar-se.

Podreu dir que aquesta visió és estereotipada i simplista. Potser sí. Però, més enllà de cada moment de la història, com a mínim des que som una societat cristianitzada hi ha un fil conductor que manté viva aquesta tradició. Bé, que mantenia.

I és que la fi del món tradicional ha comportat un fenomen inimaginable fins ara pel que fa a aquesta festa. D'un Carnaval trangressor, amb esperit de revolta, que mantenia viva la brasa de la llibertat dins de cada persona, hem passat al Carnaval com a forma de dominació i control social. Avui, el Carnaval ens ensenya a ser dòcils. És la festa de l'esclavitud.

Per què ho dic, això? Perquè, més enllà d'algunes celebracions puntuals del Carnaval vinculades a tradicions locals, l'estàndard de la festa carnavalesca s'ha convertit en un temple dels valors de la societat consumista, ociosa i, com diria Huxley, feliç.

Després d'haver perdut el Carnaval el contrincant que el justificava, que era la Quaresma cristiana imposada a tota la societat dins el context teocràtic, avui aquest Carnaval globalitzat i sense sentit és la festa de la superficialitat. Homes i dones que es disfressen perquè toca. Pel que diran. Perquè sí. És una festa que no admet reflexió, que no busca qüestionar el donat per descomptat. Ociositat, consumisme, mediocritat.

No és sospitós que, darrere de les festes del Carnaval, hi hagi sempre una administració pública o una empresa privada del sector de l'oci?


I, al capdamunt de tot, l'escola. El lloc on es formen els súbdits del futur. Estimats nens, demà vingueu amb un nas de pallasso a classe. Per què? Perquè ho dic jo, el mestre. I punt. I demà passat, pinteu-vos la cara. Feu-ho. No pregunteu. No qüestioneu. Renuncieu avui a la vostra identitat (no és això, disfressar-se?) perquè toca. I, perquè amb aquesta docilitat ben apresa ara que sou ben tendres, quan sigueu joves seguireu tenint una identitat emmotllable al gust de qui us mani. Avui, us fem disfressar de superherois i de princeses. Demà, de treballadors obedients i de dones submises.

Arribats fins aquí, el veritable Carnaval és no fer-ne.

dilluns, 17 de febrer de 2014

De fagots, baixons, flabiols i transposicions

Ara fa uns dies, amb un bon company vam estar parlant del debat sobre el flabiol com a instrument transpositor, un debat que ja vaig comentar en l'article "El flabiol: transpositor, sí o no?". En tot cas, aquest bon company em va sorprendre amb un argument molt interessant que podria justificar l'ús del to real en bona part dels instrumentistes de flabiol tradicional. He estat donant-hi voltes, i com que el trobo suggerent, us el comparteixo aquí. Abans de tot, però, voldria deixar clar que és la interpretació que n'he fet jo. Ho dic perquè, a diferència d'aquest bon company, jo no sóc expert en música antiga, de manera que podria ser que en alguna expressió concreta no sàpiga ser prou fidel al que em va dir.

En tot cas, l'argumentació necessita una prèvia, que és allunyar-nos del flabiol, i aterrar al món de la música antiga o, si es vol, de la música de reconstrucció històrica o amb criteris històrics. I prendre per model, per exemple, un instrument com el fagot. El fagot és un instrument nascut durant el barroc musical, com a evolució del baixó. Fagot i baixó són el mateix instrument? Tot depèn de com es miri. En tot cas, el fagot, a partir del XVIII, i sobretot durant el XIX (Savary, Böhm, Triebert, Hecker...) és quan pren la fesomia actual. El fagot, des del barroc, és un instrument de l'orquestra, i gràcies a això esdevé un dels instruments de referència de la música culta europea. Per a fagot s'escriuen les seves parts orquestrals, però també moltes peces com a solista, dins i fora de l'orquestra.

Al darrer terç del segle XX, i sobretot durant el XXI, però, s'esdevé un nou fenòmen: l'interès per la reconstrucció de la música amb criteris històrics. I així, igual que passa a d'altres instruments, el fagot veu renéixer aquell baixó del Renaixement que l'evolució tècnica del fagot havia arraconat (també es recupera el fagot del barroc i el del classicisme, però això ara no ve al cas). Diversos músics recuperen el baixó, i això vol dir que se'n construeixen de nous, interpretant els models antics, i que es recupera també el seu repertori, i els seves formes interpretatives. Fins aquell moment, el paper que antigament s'assignava al baixó, el duia a terme el fagot. Volia dir aquesta nova aparició, que es "trencava" l'instrument? Que un fagot modern ja no podria interpretar els autors del Renaixement? Que els nous músics de baixó "renunciaven" al patrimoni musical del fagot? No, en cap cas. Senzillament, que apareixia una nova manera d'entendre el fet musical, complementària del model dominant del moment. Ja no era sols una qüestió d'intruments i de partitures, sinó de tota una nova "cultura musical", amb uns valors diferents de l'altra. I, com a mostra, es pot parlar de la digitació. Així com el fagot és un sol instrument (bé, existeixen algunes curiositats instrumentals com el contrafagot, però no deixen de ser instruments d'ús molt relatiu), el baixó és tota una família: des del baixó soprano, al baixó baix, passant pel contralt i el tenor. Quina digitació tenen tots ells? S'opta per imposar la digitació del fagot modern a tots ells, per tal de facilitar-ne la interpretació, tot convertint-los en transpositors? No. Tots ells es toquen a to real, i és feina de l'intèrpret aprendre'n la digitació de cada un d'ells. I això és així, simplement, perquè les transposicions són un invent del segle XIX. Els saxòfons, per exemple, tenen tots la mateixa digitació, siguin soprano, contralt, tenor o baix. La recuperació d'un instrument antic, però, per la seva pròpia naturalesa, exclou ja d'entrada aquesta possibilitat. És un tema de fons, de "cultura musical".


Reprenent ja el cas del flabiol, ens trobem que bona part dels flabiolaires de flabiol tradicional s'emmirallen en la música antiga. No és estrany: ja fa temps que sostinc que tota música "tradicional" que no s'entengui com a música amb criteris històrics no pot ser considerada de "tradicional". En aquest sentit, té lògica que la "recuperació" del flabiol tradicional vagi acompanyada de tota una sèrie d'actituds pròpies de la música antiga, que van molt més enllà del que és simplement l'instrument en sí: la recerca de melodies d'època, la recerca de formacions instrumentals alternatives, basades en la documentació existent, etc. En aquest sentit, es podria entendre que aquest flabiol, nascut en un context de reconstrucció històrica, opti per abandonar la transposició. De fet, seguint el vocabulari del sociòleg de l'art Howard S. Becker, el flabiol modern i el flabiol tradicional formarien part ja de "móns de l'art" diferents. Un i altre, per aquest motiu, podrien ser considerats "instruments diferents" (com ho serien el violí i el fiddle en el món anglosaxó), i el fet que un sigui transpositor no obliga a l'altre a ser-ho. Més i encara quan la "cultura musical" que té darrere no té espai per la transposició.

Per part meva, com que en aquest àmbit tinc més dubtes que certeses, aquest argument m'agrada en tant que aporta sentit a l'opció del to real. No seria una "reacció" al flabiol de cobla per l'anticoblisme del món de la música popular, ni un esnobisme, ni una decisió pragmàtica de curta volada. Seria senzillament una conseqüència de ser coherents amb una determinada "cultura musical", un determinat "món de l'art". Ara bé, aquest argument, malgrat tot, encara deixa obertes algunes preguntes que fan que, de moment, no abandoni la meva opció per la transposició.

I és que no veig gaire clara aquesta opció per la música antiga per part del flabiol popular. Vull dir, que hi veig greus problemes de coherència, que fan que la reconstrucció històrica sembli més un pretext que no pas un argument. Deixeu-me fer la foto: un flabiolaire que toca amb instruments del XX una peça del XIX, té arguments per justificar la coherència amb la música antiga de tocar amb to real? Perquè, si bé el tamborí mallorquí sembla ser un instrument similar al tamborins antics catalans, aquest no és una rèplica d'un instrument preservat o d'una referència iconogràfica procedent d'un retaule barroc, sinó un instrument d'ús popular, evolucionat en el temps com qualsevol altre. I el flabiol (el que majoritàriament es fa servir actualment en els àmbits de música tradicional), al no ser una rèplica d'un instrument antic, sinó un instrument fruit de l'evolució moderna de l'instrument, tampoc no pot considerar-se'n. L'opció per la música antiga pot ajudar a quedar bé quan es vol posar en valor la música del flabiol, però respon realment a la pràctica musical dels flabiolaires que toquen avui per places i carrers? Per això, quan un grup de "ministrers" (autoconvençudament renaixentistes) interpreta la polca d'en Roviretes o el xotis d'en Borina, jo em pregunto: realment té sentit abandonar la transposició?

Imatges: Flabiolaires de les Cantigas de Santa María (s. XIII) i família de baixons de l'obra Syntagma Musicum de Michael Praetorius (s. XVII).

dijous, 30 de gener de 2014

El flabiol: transpositor, sí o no?

La pregunta que formula el títol de l'article és una de les preguntes habituals que ens fem els flabiolaires, ja que sovint hem d'escollir entre una o altra opció (quan arrangem una peça, quan expliquem la digitació de l'instrument...). A diferència d'altres instruments musicals, on no existeix aquest debat, en el cas del flabiol tradicional el debat no només és ben viu, sinó que sovint va acompanyat de cert malestar, ja que les dues opcions, en molts casos, es viuen amb certa militància.

Per part meva, procuro no tenir prejudicis sobre les persones que fan una o altra tria. Ara bé, no puc amagar que tinc una opinió al respecte: per a mi, el flabiol és un instrument transpositor. En aquest article m'agradaria justificar el perquè de la meva opinió, entenent que, si bé tinc una opinió formada, estic obert a canviar-la si m'agraden altres arguments. I, en tot cas, abans de començar, vull recordar les paraules que em va dir un bon company quan li vaig preguntar quina era la millor opció: "El bon flabiolaire és aquell que sap llegir una partitura, tant en to real, com transportat".

Per a entendre per què el flabiol és un instrument transpositor, cal anar a parar a la creació de la cobla moderna, i la incorporació del flabiol com a membre d'ella. Fins llavors, el flabiol era un instrument d'ús popular, la interpretació del qual no requeria l'ús de música escrita, de manera que el debat sobre quina era cada nota era inexistent. Les úniques melodies antigues de flabiol transcrites en un pentagrama provenen de llibrets d'orgue, i estan pensades per a ser interpretades amb aquest instrument: no ens serveixen, doncs, per a donar llum a aquest debat. Tampoc no serveixen les melodies recollides pels folcloristes, ja que aquests se centraven en les melodies en sí mateixes, sense fer esment de com el músic anomenava les notes.

Quan es decideix incorporar el flabiol a la cobla moderna, el primer que cal fer és escollir-ne l'afinació i temperar-ne l'escala. Pel que fa a l'afinació, s'opta per aquell flabiol que, amb els cinc dits tapats, fa la nota la=440Mhz (antigament, amb aquesta digitació la nota resultant podia variar fins a més d'un to amunt o avall). Pel que fa a l'escala, en els flabiols antics, el fa (tr.) o si bemoll (real) és una nota ambigua, a mig camí entre aquesta i la situada mig to per sobre. Quan es quadra aquesta nota amb l'escala temperada moderna, l'escala que apareix de la digitació natural (és a dir, sense mitjos forats ni digitacions forçades) és una escala de fa major. Si a aquesta escala se l'anomena de do, això coincideix amb la transposició del tible, ja que aquest també és transpositor en fa. Això facilita la lectura musical de les partitures de cobla: una escala en si bemoll s'escriurà en do per a la tenora i els metalls (excepte el fiscorn), en si bemoll per al contrabaix i el fiscorn (dues alteracions a l'armadura) i en fa per al tible i el flabiol (una sola alteració a l'armadura). És a partir de llavors que neix el flabiol modern, afinat en la (nota resultant, com hem dit, de tapar els forats amb els cinc dits de la mà) i transpositor.

Aquest flabiol modern va avançant, paral·lelament al flabiol tradicional, que es manté viu en altres àmbits de la música tradicional. I gràcies a ser present dins la cobla moderna, el flabiol comença a acumular un bon repertori de música específica, des de les sardanes, a tota la música de cobla, i fins i tot a composicions pròpies, configurant un ric patrimoni musical.



Amb el moviment de recuperació de la música tradicional, a finals del segle XX, però, s'esdevé un nou fenòmen: la revalorització d'aquell flabiol popular i tradicional que s'havia mantingut al marge de la cobla. Es comença a investigar, a estudiar, i a elaborar-ne un model. Però, com que es vol mantenir l'instrument "antic" alhora que es vol que sigui un instrument "estàndard", es fa la pirueta (deixeu-me dir-ho així) d'utilitzar un instrument estèticament tradicional (sense claus, sovint de cap pla i una sola peça) però amb l'afinació i el temperament del flabiol modern. Ep, no ho critico: senzillament vull fer notar que es tracta d'una opció, com podria bé haver estat una altra. Es podria, per exemple, haver optat per l'afinació en la sostingut (el so amb tots cinc dits tapant els forats) com els flabiols mallorquins, o en sol com els flabiols de gegants que havia fet l'obrador Reig. I es podria haver recuperat la digitació antiga: dos dits per a fer la nota si (tr.) o mi (real) en lloc dels tres del flabiol modern. Finalment, es podria haver recuperat el temperament antic. Però no es va fer (si algun dia es fa, aviseu-me, que m'interessa!).

Però, aleshores, com per diferenciar-se del flabiol modern (algun dia haurem d'estudiar l'acomplexament que ens causa la cobla moderna), es comença a promoure que el flabiol, en l'àmbit de la música tradicional, deixi de ser transpositor. Situem-nos: aquest "nou vell" flabiol sí que es toca llegint partitures, a diferència de la vella tradició oral. Segurament per fer-se perdonar l'haver copiat les millores tècniques (millores, en sentit relatiu, no pas absolut) del flabiol modern, es fa aquest pas, per provar de diferenciar els dos flabiols. Sorprenentment, la diferència no és endògena (és a dir, sorgida de la pròpia realitat) sinó exògena (forçada des de fora).

Què comporta aquesta diferenciació? A veure, és evident que té beneficis: d'entrada, com que el flabiol sovint toca amb el sac de gemecs, que no és transpositor, poden compartir armadura en les partitures. Ara bé, aquest argument té contraargument: igual que el flabiol va passar a ser considerat transpositor per les necessitats del conjunt on es tocava, ara deixaria de ser-ho pel mateix motiu, de manera que el flabiol sempre acaba anant a remolc dels altres.

Però, segons la meva opinió, també té perjudicis, dos dels quals em preocupen especialment. En primer lloc, renuncia a tot un repertori de manera absolutament gratuïta. Altra cosa és si és el repertori que ens interessa o no, però ja d'entrada s'hi renuncia. Però, de l'altra, provoca greus problemes de comunicació entre flabiolaires: no tots els flabiolaires saben llegir una partitura de flabiol. I, a la llarga, això afavoreix la separació entre els flabiolaires de flabiol modern, i els de flabiol tradicional (una separació, per exemple, inexistent en altres instruments, com entre les gralles seques i les gralles de claus). Una separació que, simplement, ens acaba empobrint.

Així doncs, el meu argument: el flabiol és un instrument que prové de la tradició oral. En un moment determinat, i per uns motius determinats, es decideix considerar-lo transpositor. A partir d'aquell moment, es comença a construir un patrimoni i uns costums musicals que avui constitueix un model consolidat. La recuperació del flabiol tradicional ha de servir per reforçar en cara més aquest instrument, i davant d'això no té sentit canviar la manera de llegir les partitures.

(17/02/2014) Actualització: he publicat una segona part de l'article, a "De fagots, baixons, flabiols i transposicions".

Nota: la primera imatge de l'article és una fotografia de la particel·la de flabiol d'una sardana de Ricard Viladesau, que he agafat en prèstec del blog de la Bàrbara Ardanuy, i que podeu trobar aquí. La segona, és una tabulatura amb la digitació del flabiol (sense claus), considerant-lo instrument transpositor, i prové de La Web del Flabiol.