dijous, 30 de gener de 2014

El flabiol: transpositor, sí o no?

La pregunta que formula el títol de l'article és una de les preguntes habituals que ens fem els flabiolaires, ja que sovint hem d'escollir entre una o altra opció (quan arrangem una peça, quan expliquem la digitació de l'instrument...). A diferència d'altres instruments musicals, on no existeix aquest debat, en el cas del flabiol tradicional el debat no només és ben viu, sinó que sovint va acompanyat de cert malestar, ja que les dues opcions, en molts casos, es viuen amb certa militància.

Per part meva, procuro no tenir prejudicis sobre les persones que fan una o altra tria. Ara bé, no puc amagar que tinc una opinió al respecte: per a mi, el flabiol és un instrument transpositor. En aquest article m'agradaria justificar el perquè de la meva opinió, entenent que, si bé tinc una opinió formada, estic obert a canviar-la si m'agraden altres arguments. I, en tot cas, abans de començar, vull recordar les paraules que em va dir un bon company quan li vaig preguntar quina era la millor opció: "El bon flabiolaire és aquell que sap llegir una partitura, tant en to real, com transportat".

Per a entendre per què el flabiol és un instrument transpositor, cal anar a parar a la creació de la cobla moderna, i la incorporació del flabiol com a membre d'ella. Fins llavors, el flabiol era un instrument d'ús popular, la interpretació del qual no requeria l'ús de música escrita, de manera que el debat sobre quina era cada nota era inexistent. Les úniques melodies antigues de flabiol transcrites en un pentagrama provenen de llibrets d'orgue, i estan pensades per a ser interpretades amb aquest instrument: no ens serveixen, doncs, per a donar llum a aquest debat. Tampoc no serveixen les melodies recollides pels folcloristes, ja que aquests se centraven en les melodies en sí mateixes, sense fer esment de com el músic anomenava les notes.

Quan es decideix incorporar el flabiol a la cobla moderna, el primer que cal fer és escollir-ne l'afinació i temperar-ne l'escala. Pel que fa a l'afinació, s'opta per aquell flabiol que, amb els cinc dits tapats, fa la nota la=440Mhz (antigament, amb aquesta digitació la nota resultant podia variar fins a més d'un to amunt o avall). Pel que fa a l'escala, en els flabiols antics, el fa (tr.) o si bemoll (real) és una nota ambigua, a mig camí entre aquesta i la situada mig to per sobre. Quan es quadra aquesta nota amb l'escala temperada moderna, l'escala que apareix de la digitació natural (és a dir, sense mitjos forats ni digitacions forçades) és una escala de fa major. Si a aquesta escala se l'anomena de do, això coincideix amb la transposició del tible, ja que aquest també és transpositor en fa. Això facilita la lectura musical de les partitures de cobla: una escala en si bemoll s'escriurà en do per a la tenora i els metalls (excepte el fiscorn), en si bemoll per al contrabaix i el fiscorn (dues alteracions a l'armadura) i en fa per al tible i el flabiol (una sola alteració a l'armadura). És a partir de llavors que neix el flabiol modern, afinat en la (nota resultant, com hem dit, de tapar els forats amb els cinc dits de la mà) i transpositor.

Aquest flabiol modern va avançant, paral·lelament al flabiol tradicional, que es manté viu en altres àmbits de la música tradicional. I gràcies a ser present dins la cobla moderna, el flabiol comença a acumular un bon repertori de música específica, des de les sardanes, a tota la música de cobla, i fins i tot a composicions pròpies, configurant un ric patrimoni musical.



Amb el moviment de recuperació de la música tradicional, a finals del segle XX, però, s'esdevé un nou fenòmen: la revalorització d'aquell flabiol popular i tradicional que s'havia mantingut al marge de la cobla. Es comença a investigar, a estudiar, i a elaborar-ne un model. Però, com que es vol mantenir l'instrument "antic" alhora que es vol que sigui un instrument "estàndard", es fa la pirueta (deixeu-me dir-ho així) d'utilitzar un instrument estèticament tradicional (sense claus, sovint de cap pla i una sola peça) però amb l'afinació i el temperament del flabiol modern. Ep, no ho critico: senzillament vull fer notar que es tracta d'una opció, com podria bé haver estat una altra. Es podria, per exemple, haver optat per l'afinació en la sostingut (el so amb tots cinc dits tapant els forats) com els flabiols mallorquins, o en sol com els flabiols de gegants que havia fet l'obrador Reig. I es podria haver recuperat la digitació antiga: dos dits per a fer la nota si (tr.) o mi (real) en lloc dels tres del flabiol modern. Finalment, es podria haver recuperat el temperament antic. Però no es va fer (si algun dia es fa, aviseu-me, que m'interessa!).

Però, aleshores, com per diferenciar-se del flabiol modern (algun dia haurem d'estudiar l'acomplexament que ens causa la cobla moderna), es comença a promoure que el flabiol, en l'àmbit de la música tradicional, deixi de ser transpositor. Situem-nos: aquest "nou vell" flabiol sí que es toca llegint partitures, a diferència de la vella tradició oral. Segurament per fer-se perdonar l'haver copiat les millores tècniques (millores, en sentit relatiu, no pas absolut) del flabiol modern, es fa aquest pas, per provar de diferenciar els dos flabiols. Sorprenentment, la diferència no és endògena (és a dir, sorgida de la pròpia realitat) sinó exògena (forçada des de fora).

Què comporta aquesta diferenciació? A veure, és evident que té beneficis: d'entrada, com que el flabiol sovint toca amb el sac de gemecs, que no és transpositor, poden compartir armadura en les partitures. Ara bé, aquest argument té contraargument: igual que el flabiol va passar a ser considerat transpositor per les necessitats del conjunt on es tocava, ara deixaria de ser-ho pel mateix motiu, de manera que el flabiol sempre acaba anant a remolc dels altres.

Però, segons la meva opinió, també té perjudicis, dos dels quals em preocupen especialment. En primer lloc, renuncia a tot un repertori de manera absolutament gratuïta. Altra cosa és si és el repertori que ens interessa o no, però ja d'entrada s'hi renuncia. Però, de l'altra, provoca greus problemes de comunicació entre flabiolaires: no tots els flabiolaires saben llegir una partitura de flabiol. I, a la llarga, això afavoreix la separació entre els flabiolaires de flabiol modern, i els de flabiol tradicional (una separació, per exemple, inexistent en altres instruments, com entre les gralles seques i les gralles de claus). Una separació que, simplement, ens acaba empobrint.

Així doncs, el meu argument: el flabiol és un instrument que prové de la tradició oral. En un moment determinat, i per uns motius determinats, es decideix considerar-lo transpositor. A partir d'aquell moment, es comença a construir un patrimoni i uns costums musicals que avui constitueix un model consolidat. La recuperació del flabiol tradicional ha de servir per reforçar en cara més aquest instrument, i davant d'això no té sentit canviar la manera de llegir les partitures.

(17/02/2014) Actualització: he publicat una segona part de l'article, a "De fagots, baixons, flabiols i transposicions".

Nota: la primera imatge de l'article és una fotografia de la particel·la de flabiol d'una sardana de Ricard Viladesau, que he agafat en prèstec del blog de la Bàrbara Ardanuy, i que podeu trobar aquí. La segona, és una tabulatura amb la digitació del flabiol (sense claus), considerant-lo instrument transpositor, i prové de La Web del Flabiol.