divendres, 28 de febrer de 2014

Carnaval o els esclaus feliços


Hi va haver un temps que el Carnaval era la festa de la llibertat, de la inversió de les normes, de la trangressió de les repressions socials. Era el temps fora del temps, era un parèntesi en el calendari. Era la subversió tolerada dins un món intolerant. En les societats tradicionals, on el pes de la societat esdevenia una llosa feixuga sobre la vida dels pobles, especialment dels dominats, el Carnaval era un dret mil·lenari heredat i preservat, i sovint defensat, per part dels que, més enllà d'aquests pocs dies, sols coneixien la submissió i l'obediència com a forma de relacionar-se.

Podreu dir que aquesta visió és estereotipada i simplista. Potser sí. Però, més enllà de cada moment de la història, com a mínim des que som una societat cristianitzada hi ha un fil conductor que manté viva aquesta tradició. Bé, que mantenia.

I és que la fi del món tradicional ha comportat un fenomen inimaginable fins ara pel que fa a aquesta festa. D'un Carnaval trangressor, amb esperit de revolta, que mantenia viva la brasa de la llibertat dins de cada persona, hem passat al Carnaval com a forma de dominació i control social. Avui, el Carnaval ens ensenya a ser dòcils. És la festa de l'esclavitud.

Per què ho dic, això? Perquè, més enllà d'algunes celebracions puntuals del Carnaval vinculades a tradicions locals, l'estàndard de la festa carnavalesca s'ha convertit en un temple dels valors de la societat consumista, ociosa i, com diria Huxley, feliç.

Després d'haver perdut el Carnaval el contrincant que el justificava, que era la Quaresma cristiana imposada a tota la societat dins el context teocràtic, avui aquest Carnaval globalitzat i sense sentit és la festa de la superficialitat. Homes i dones que es disfressen perquè toca. Pel que diran. Perquè sí. És una festa que no admet reflexió, que no busca qüestionar el donat per descomptat. Ociositat, consumisme, mediocritat.

No és sospitós que, darrere de les festes del Carnaval, hi hagi sempre una administració pública o una empresa privada del sector de l'oci?


I, al capdamunt de tot, l'escola. El lloc on es formen els súbdits del futur. Estimats nens, demà vingueu amb un nas de pallasso a classe. Per què? Perquè ho dic jo, el mestre. I punt. I demà passat, pinteu-vos la cara. Feu-ho. No pregunteu. No qüestioneu. Renuncieu avui a la vostra identitat (no és això, disfressar-se?) perquè toca. I, perquè amb aquesta docilitat ben apresa ara que sou ben tendres, quan sigueu joves seguireu tenint una identitat emmotllable al gust de qui us mani. Avui, us fem disfressar de superherois i de princeses. Demà, de treballadors obedients i de dones submises.

Arribats fins aquí, el veritable Carnaval és no fer-ne.

dilluns, 17 de febrer de 2014

De fagots, baixons, flabiols i transposicions

Ara fa uns dies, amb un bon company vam estar parlant del debat sobre el flabiol com a instrument transpositor, un debat que ja vaig comentar en l'article "El flabiol: transpositor, sí o no?". En tot cas, aquest bon company em va sorprendre amb un argument molt interessant que podria justificar l'ús del to real en bona part dels instrumentistes de flabiol tradicional. He estat donant-hi voltes, i com que el trobo suggerent, us el comparteixo aquí. Abans de tot, però, voldria deixar clar que és la interpretació que n'he fet jo. Ho dic perquè, a diferència d'aquest bon company, jo no sóc expert en música antiga, de manera que podria ser que en alguna expressió concreta no sàpiga ser prou fidel al que em va dir.

En tot cas, l'argumentació necessita una prèvia, que és allunyar-nos del flabiol, i aterrar al món de la música antiga o, si es vol, de la música de reconstrucció històrica o amb criteris històrics. I prendre per model, per exemple, un instrument com el fagot. El fagot és un instrument nascut durant el barroc musical, com a evolució del baixó. Fagot i baixó són el mateix instrument? Tot depèn de com es miri. En tot cas, el fagot, a partir del XVIII, i sobretot durant el XIX (Savary, Böhm, Triebert, Hecker...) és quan pren la fesomia actual. El fagot, des del barroc, és un instrument de l'orquestra, i gràcies a això esdevé un dels instruments de referència de la música culta europea. Per a fagot s'escriuen les seves parts orquestrals, però també moltes peces com a solista, dins i fora de l'orquestra.

Al darrer terç del segle XX, i sobretot durant el XXI, però, s'esdevé un nou fenòmen: l'interès per la reconstrucció de la música amb criteris històrics. I així, igual que passa a d'altres instruments, el fagot veu renéixer aquell baixó del Renaixement que l'evolució tècnica del fagot havia arraconat (també es recupera el fagot del barroc i el del classicisme, però això ara no ve al cas). Diversos músics recuperen el baixó, i això vol dir que se'n construeixen de nous, interpretant els models antics, i que es recupera també el seu repertori, i els seves formes interpretatives. Fins aquell moment, el paper que antigament s'assignava al baixó, el duia a terme el fagot. Volia dir aquesta nova aparició, que es "trencava" l'instrument? Que un fagot modern ja no podria interpretar els autors del Renaixement? Que els nous músics de baixó "renunciaven" al patrimoni musical del fagot? No, en cap cas. Senzillament, que apareixia una nova manera d'entendre el fet musical, complementària del model dominant del moment. Ja no era sols una qüestió d'intruments i de partitures, sinó de tota una nova "cultura musical", amb uns valors diferents de l'altra. I, com a mostra, es pot parlar de la digitació. Així com el fagot és un sol instrument (bé, existeixen algunes curiositats instrumentals com el contrafagot, però no deixen de ser instruments d'ús molt relatiu), el baixó és tota una família: des del baixó soprano, al baixó baix, passant pel contralt i el tenor. Quina digitació tenen tots ells? S'opta per imposar la digitació del fagot modern a tots ells, per tal de facilitar-ne la interpretació, tot convertint-los en transpositors? No. Tots ells es toquen a to real, i és feina de l'intèrpret aprendre'n la digitació de cada un d'ells. I això és així, simplement, perquè les transposicions són un invent del segle XIX. Els saxòfons, per exemple, tenen tots la mateixa digitació, siguin soprano, contralt, tenor o baix. La recuperació d'un instrument antic, però, per la seva pròpia naturalesa, exclou ja d'entrada aquesta possibilitat. És un tema de fons, de "cultura musical".


Reprenent ja el cas del flabiol, ens trobem que bona part dels flabiolaires de flabiol tradicional s'emmirallen en la música antiga. No és estrany: ja fa temps que sostinc que tota música "tradicional" que no s'entengui com a música amb criteris històrics no pot ser considerada de "tradicional". En aquest sentit, té lògica que la "recuperació" del flabiol tradicional vagi acompanyada de tota una sèrie d'actituds pròpies de la música antiga, que van molt més enllà del que és simplement l'instrument en sí: la recerca de melodies d'època, la recerca de formacions instrumentals alternatives, basades en la documentació existent, etc. En aquest sentit, es podria entendre que aquest flabiol, nascut en un context de reconstrucció històrica, opti per abandonar la transposició. De fet, seguint el vocabulari del sociòleg de l'art Howard S. Becker, el flabiol modern i el flabiol tradicional formarien part ja de "móns de l'art" diferents. Un i altre, per aquest motiu, podrien ser considerats "instruments diferents" (com ho serien el violí i el fiddle en el món anglosaxó), i el fet que un sigui transpositor no obliga a l'altre a ser-ho. Més i encara quan la "cultura musical" que té darrere no té espai per la transposició.

Per part meva, com que en aquest àmbit tinc més dubtes que certeses, aquest argument m'agrada en tant que aporta sentit a l'opció del to real. No seria una "reacció" al flabiol de cobla per l'anticoblisme del món de la música popular, ni un esnobisme, ni una decisió pragmàtica de curta volada. Seria senzillament una conseqüència de ser coherents amb una determinada "cultura musical", un determinat "món de l'art". Ara bé, aquest argument, malgrat tot, encara deixa obertes algunes preguntes que fan que, de moment, no abandoni la meva opció per la transposició.

I és que no veig gaire clara aquesta opció per la música antiga per part del flabiol popular. Vull dir, que hi veig greus problemes de coherència, que fan que la reconstrucció històrica sembli més un pretext que no pas un argument. Deixeu-me fer la foto: un flabiolaire que toca amb instruments del XX una peça del XIX, té arguments per justificar la coherència amb la música antiga de tocar amb to real? Perquè, si bé el tamborí mallorquí sembla ser un instrument similar al tamborins antics catalans, aquest no és una rèplica d'un instrument preservat o d'una referència iconogràfica procedent d'un retaule barroc, sinó un instrument d'ús popular, evolucionat en el temps com qualsevol altre. I el flabiol (el que majoritàriament es fa servir actualment en els àmbits de música tradicional), al no ser una rèplica d'un instrument antic, sinó un instrument fruit de l'evolució moderna de l'instrument, tampoc no pot considerar-se'n. L'opció per la música antiga pot ajudar a quedar bé quan es vol posar en valor la música del flabiol, però respon realment a la pràctica musical dels flabiolaires que toquen avui per places i carrers? Per això, quan un grup de "ministrers" (autoconvençudament renaixentistes) interpreta la polca d'en Roviretes o el xotis d'en Borina, jo em pregunto: realment té sentit abandonar la transposició?

Imatges: Flabiolaires de les Cantigas de Santa María (s. XIII) i família de baixons de l'obra Syntagma Musicum de Michael Praetorius (s. XVII).