divendres, 11 de desembre de 2015

Bienve Moya: «Folklore i mestissatge»

El 2 d'octubre del 2010, en Bienve Moya publicava al diari El Punt una interessant reflexió sobre la innecessària tendència a fusionar elements de cultura popular de diverses tradicions, i de la perillosa motivació essencialista i nacionalista que s'hi amaga al darrere. El comparteixo aquí, perquè trobo que és un d'aquests articles que val la pena tenir sempre a mà.


«Folklore i mestissatge»

D'any en any podem advertir com avança la temptació, per part d'instàncies de govern, municipal, nacional..., d'usar la cultura popular/tradicional amb pretensions identitàries. Sembla que ja no recordem el tractament que la dictadura feia de les manifestacions folklòriques; ja no recordem coros y danzas de España i la seva pretensió de codificar Espanya per “sus danzas regionales”. Aquesta reflexió em ve al cap en haver contemplat la darrera celebració de l'Onze de Setembre al parc de la Ciutadella. Sembla que tornem a caure en la teoria romàntica de confondre poble amb nació política, de confondre cultura popular amb cultura nacional (sigui la nació que sigui). Curiosament, aquesta mena de mostres últimament ens arriben de creadors (gairebé sempre destacats representants de l'àrea de les arts escèniques) als quals el poder (que en general sol donar un valor més aviat residual a les organitzacions populars) els encarrega a mena d'espectacle representativo-identitari. I aquests creadors, sovint, creuen que tenen l'obligació de pouar en les arrels. Resulta, però, que la cultura popular, encara que pugui ser produïda per una comunitat nacional, que, en el seu temps la tindrà com a pròpia, sempre s'escaparà dels estrets àmbits de qualsevol grup històric nacional.

La cultura popular, amics, és la més universal de les activitats culturals, perquè tots els pobles solen presentar respostes semblants a impulsos externs semblants. Insisteixo, em faig ressò d'aquest assumpte arran de la presentació, entre els actes de la dita celebració d'enguany, d'un esguerro anomenat sardana flamenca, amb la qual suposo que es volia homenatjar (i fer patent) com els “andalusos” de Catalunya s'han integrat al país. Però, amics, és que a la sardana no li cal ni ser flamenca, ni roquera; altra cosa és que a algú, la sardana, no li sembli prou espectacular per posar dalt d'un escenari, i no li negaré jo l'observació (amb l'atenuant que la sardana potser no sigui per anar dalt dels escenaris). Però, insisteixo, a la sardana no li cal ser flamenca per ser contemporània, li cal, simplement, si li cal alguna cosa, qualitat (com a totes les arts), però dins els cànons de la pròpia dansa, i li cal una població que en gaudeixi escoltant-la i ballant-la. Altrament, cal dir, també, que ni la sardana reflecteix el caràcter festiu de tot el territori català, ni tampoc el flamenc ho fa en el cas d'Andalusia. El flamenc, avui, ja no és representatiu de cap grup regional, nacional ni ètnic. Avui, el flamenc és un gènere com pugui ser-ho el jazz, que tampoc ja no representa la música d'un sector o classe dels EUA. La suposada fusió artística, el suposat mestissatge que es pretén amb aquestes combinacions de laboratori, no produeixen res, no actuen gens ni mica? Encara que algú s'ho pugui creure, són una aportació de noves identitats populars? El mestissatge, l'únic mestissatge possible, és una creació involuntària i anònima que apareix sense que les parts en siguin conscients.

Potser cal dir, en descàrrec de la direcció d'aquest acte, que en l'actualitat gairebé tots els artistes, per excel·lent que sigui la seva trajectòria, tard o d'hora, i sembla una atracció fatal, solen caure en l'espanyolada a la francesa. Vet aquí Cesc Gelabert que s'ha embarcat amb un Belmonte, que per molta qualitat que pugui tenir l'obra, no va més enllà de la visió romàntica d'un Mérimée del segle XXI. I és que l'aproximació que els creadors artístics puguin fer a la cultura popular cal que sigui feta amb humilitat i amb la consciència que la saviesa popular (no parlo de la massa), si més no, és tan sensible com la que pugui tenir l'artista. Per aquesta raó només grans artistes arriben a sobresortir en aquestes aproximacions.

Per cert, quan deixaran els sardanistes d'utilitzar aquestes ridícules faldilles extremament emmidonades, d'una estètica realment friqui?


La foto és d'Adrià Costa Rifà per al diari NacióDigital.cat

divendres, 16 d’octubre de 2015

La Fira Mediterrània i els pingüins

Aquests dies se celebra la Fira Mediterrània de Manresa, un fira que es dedica, com diuen ells mateixos, a la "cultura popular & músiques del món" (hi ha músiques que no són del món?). Com cada any, molts companys i coneguts em pregunten si hi aniré. I, com cada any, em toca fer la difícil tasca d'explicar que, no només no hi aniré, sinó que em sento profundament allunyat de tot el que aquesta fira representa. Com que d'any en any he anat polint l'argumentari, aprofito ara per a posar-lo per escrit, i així que pugui servir per a fer bullir l'olla sobre què significa "cultura popular".

D'entrada, vull deixar clar que l'àmbit cultural al que em refereixo és el de la "cultura popular i tradicional". Sovint fem trampes amb les paraules, i per això val la pena aclarir-ho d'entrada. La Fira de Manresa, precisament, ha fet bandera de ser una fira de la "cultura popular i tradicional" (si bé a voltes de forma més explícita, i de vegades més implícita). Si fos simplement una fira d'arts de carrer, d'arts escèniques, o de músiques de festa, seria una altra cosa. Però la Fira de Manresa s'ha venut sempre com el "referent" de la "cultura popular i tradicional".

"Cultura tradicional" és aquella que és pròpia de les societats tradicionals. Nosaltres ja no vivim en una d'elles, sinó en una societat moderna, però molts d'aquests elements culturals han arribat fins a nosaltres: frases fetes, rondalles, llegendes, gastronomia, danses, músiques, formes de religiositat, hàbits... Seria una llista sense final. I "cultura popular" és aquella pròpia de les classes populars, és a dir, que no és la cultura pròpia de les classes dirigents (i, si voleu aprofundir-hi, us recomano l'obra "La distinció", de Pierre Bourdieu). Així, una sonata de Bach seria música tradicional, però no popular. I un graffitti seria cultura popular, però no tradicional.

Evidentment, com que parlem de realitats socials, els blancs i negres no existeixen (algunes sonates de Bach es van popularitzar, i hi ha "graffitis" tradicionals en alguns edificis antics), i el que tenim és una infinita gradació de grisos: no tot el que és popular és absolutament popular, i no tot el que és tradicional és absolutament tradicional. Però, malgrat tot, la intercessió d'aquests dos elements ens dibuixa un espai cultural relativament delimitat, i raonablement coherent.

Aquesta "cultura popular i tradicional" (amb les fronteres més o menys definides) és un patrimoni cultural de primer ordre, ja que recull i conforma elements fonamentals de la nostra identitat, individual i col·lectiva: formes de socialització, valors, patrons, actituds... I, a més, és un element singularíssim per tal de garantir la diversitat cultural humana: totes les societats del món tenen les seves pròpies formes culturals populars i tradicionals (mentre que altres realitats culturals que no són populars i tradicionals sembla que vulguin tendir vers la homogeneïtzació cultural del planeta).

I aquí és on vull anar a parar: la importància de la diversitat cultural, i la prevenció vers la homogeneïtzació, ens obliga a haver de ser molt curosos amb l'abordatge de la cultura popular i tradicional, i a donar molta importància al sistema, al context: no és el mateix la cultura popular i tradicional catalana de, per exemple, l'aragonesa. Però tampoc no són iguals la de les terres de l'Ebre que la de la Garrotxa. Però és que no és el mateix la del pla d'Olot, que la de la vall d'Hostoles. Però tampoc no és igual la de Sant Feliu de Pallerols que la de les Planes d'Hostoles. Així, qualsevol element cultural cal abordar-lo des de la realitat on es fa present.

Perquè, de fet, la cultura és una xarxa, un entramat de realitats, que interactuen i es donen sentit entre elles. I aquesta trama, necessàriament invisible, és el que li dóna valor, li dóna sentit.


Un error que cometem sovint és el d'aïllar realitats culturals, pensant que així les podrem preservar, promoure o, fins i tot, "modernitzar". Però aquest aïllament és desnaturalitzador. Posem un exemple: els castells. A simple vista, un castell és un castell: una torre humana, i punt. Però si anem a la diada de Sant Fèlix de Vilafranca, veurem que no és només això: és una complexitat de vivències desbordadora. Castells són les torres humanes, però també les trobades per anar-los a veure, els dinars familiars on es comenten, el ritu d'entrada a plaça, les relacions humanes amb els castellers ("-enguany mon cosí va a terços")... Per a mi, no té cap sentit, si vull conèixer els castells, anar-los a veure a Banyoles o a l'Escala. Per més que allà (que no ho sé), hi hagi una colla que faci castells de deu. A Banyoles aniré a voltar amb barca a l'estany, i a l'Escala aniré a visitar les ruïnes d'Empúries i a comprar anxoves.

En el fons, això que dic, els biòlegs ja fa temps que ho van entendre dins del seu àmbit d'actuació: els animals són importants, però encara ho són més els ecosistemes. És molt important preservar els pingüins (ells no van arribar mai a plantejar "modernitzar-los", per sort), però no té cap sentit preservar-los en zoològics. I, si algú de debò vol conèixer i comprendre els pingüins, el que ha de fer és anar-los a veure al seu hàbitat, i no en una palangana amb glaçons a ple estiu al Parc de la Ciutadella.

Quan veritablement té sentit ple un ball de bastons és a la festa major de l'Arboç, quan veritablement es gaudeixen uns gegants és a les festes del Tura d'Olot, quan veritablement emociona una rondalla és en un escó davant la llar de foc, i quan veritablement es viu un mercat d'herbes remeieres és al carrer Hospital de Barcelona el dia de Sant Ponç.

La Fira de Manresa, en canvi, per a mi, és un zoològic, on es porten elements de cultura popular i tradicional totalment fora de context. I, com que aïllats perden bona part de l'interès, se'ls "modernitza" a base de barrejar-los amb altres elements culturals, fins a fer uns poti-poti de difícil identificació (he vist artistes de circ ballar una sardana vertical sobre una paret penjats amb cordes, així que no em vingueu amb romanços). De fet, per a seguir amb l'exemple del zoològic, és com l'actuació dels dofins: com que per sí sols són avorridots, els fem fer acrobàcies, no fos cas que la sola observació dels animals fes adormir la mainada.

Ep! No vull dir pas que no hi hagi grans artistes a la Fira de Manresa. I tant que n'hi ha! De ben segur que tots ho són. El problema de la Fira no són les actuacions d'una en una, sinó el conjunt: tot plegat reforça aquest model de zoològic que, malauradament, acaba revertint en els llocs d'origen. Així, fins i tot en llocs on durant dècades un element cultural ha perviscut amb força, ara se'l vol obligar a "modernitzar-se" seguint el model marcat per la Fira.

D'aquesta forma, igual que no vaig al zoològic perquè no hi crec, tampoc no vaig a la Fira Mediterrània de Manresa perquè tampoc no hi crec (i no tinc cap problema, ni amb els artistes de la Fira, ni amb els pingüins del zoo). Prefereixo anar a veure ocells als Aiguamolls de l'Empordà, i anar a sentir gralles a Reus. I si vull gaudir de "música popular i tradicional modernitzada", me'n vaig a sentir un concert de jazz o de rumba.

I, si m'ho pregunten, també diré que no m'entristirà gens que algun dia deixin de fer la Fira de Manresa, i que tanquin el zoològic de Barcelona.

dilluns, 28 de setembre de 2015

Un clarinet tradicional català?


El Doctor Danés, en el seu llibre Pretèrits Olotins (que és un recull d'articles publicats per ell mateix al setmanari La Ciutat d'Olot entre 1934 i 1937), dedica un dels escrits a la memòria de les sardanes curtes, uns balls que llavors ja s'havien perdut, però que encara recorda de la seva infància: "Les sardanes que es perden definitivament, àdhuc en els recons més apartats de la comarca olotina, on han tingut el darrer recés, són les sardanes curtes. Les havíem vistes i ballades i sentides, d'on les recordo encara amb gust, a La Valldelbac i al mas Colldecarrera, de Castellar de la Muntanya, vint-i-cinc o trenta anys enrera." Parla dels balls, i parla també dels músics, i diu així: "Els músics eren de Baget: un violí, que tocava d'oïda, sense saber de música ni de lletra, el qual en el llevant de taula, en el dinar de la festa major, feia la proesa de tocar la Marxa Reial amb el violí i l'arquet a l'esquena, i una filla del músic, que tocava un tamborí i un instrument de vent que tenia a ésser un entremig de clarinet i de tiple".


Què vol dir "un entremig de clarinet i de tiple"? Podríem pensar que, senzillament, el Doctor Danés no en tenia ni idea d'instruments musicals i que això, sumat al fet que parla d'un record de trenta anys enrere, fa que intenti descriure un instrument del que només en recorda que era llarg i que es bufava. Però també pot ser que es tracti d'un dels molts instruments rurals que no responen a cap dels estàndards moderns, i que encara avui ens fan ballar el cap perquè els noms que tradicionalment se'ls ha donat són tan genèrics i imprecisos que no ens serveixen per identificar-los amb precisió: grall, xirimia, turuta... I potser sí que existia algun tipus de tible (recordem que "tible", antigament, identificava diversos instruments, no només el modern tible de la cobla) de canya simple, com els clarinets.

Tot plegat m'hi ha fet pensar una fotografia antiga (malauradament, sense datar) que el periodista nordcatalà Aleix Renyé ha compartit al Twitter (gràcies, Albert, per avisar-me!), on es veu un pastor tocant un instrument difícil de descriure, però notablement llarg, amb alguna forma de campana final, i que és agafat amb la inclinació pròpia dels instruments amb embocadura de canya simple. Seria així "l'entremig de clarinet i tiple" que recordava el Doctor Danés?

divendres, 5 de juny de 2015

L'harmònica, instrument popular català?

Tafanejant la web de la iniciativa "Cançons i músiques dels avis" (que, si no coneixeu, us la recomano fervorosament), he anat a petar a una versió de la sardana Llevantina, d'en Bou, interpretada a l'harmònica per Cinto Solanellas, un pastor de Berga, nascut el 1919, que acabà la seva trajectòria professional fent de guarda del monestir de Sant Pere de Rodes. Aquesta mateixa web enllaça a una entrevista que l'any 1993 li féu la Revista de Girona, i tot llegint-la m'he quedat rumiant aquest fragment:
- Us sap greu que desaparegui l'ofici de pastor?
- És clar que sí! Quan anàvem per les muntanyes, se sentia tocar el flabiol i l'harmònica, i cantar cançons que apreníem els uns dels altres.
- Toqueu algun instrument, vós?
- L'harmònica i la gralla. Però ara ja no, perquè s'ha de bufar molt. Llavors anava molt bé, perquè ens trobàvem tots els pastors per fer vetllada. Ara, amb tanta quietud, tot sembla la passió i mort de les arengades.
Més enllà de saber quin és aquest instrument que l'entrevistat anomena "gralla" (el tema dels gralls de pastor donaria per un llibre i mig), m'ha agradat veure aquesta, potser inconscient, reivindicació de l'harmònica. I és que l'harmònica va ser durant molt de temps un instrument popularíssim, que es podia trobar tant en zones urbanes com rurals. L'harmònica, en molts casos, va prendre al flabiol el títol d'instrument de butxaca, i va ser l'instrument preferit d'aquells que havien de compaginar els desplaçaments i la solitud: pastors, viatgers, traginers... Amb l'harmònica es tocaren cançons tradicionals i músiques de moda, i qui sap si fins i tot, quan no es tenia un flabiol, un violí o un acordió, va servir algun cop per acompanyar el ball. I alguns flabiolaires de renom, quan volien demostrar les seves habilitats, tocaven l'harmònica acompanyada de tamborino o de bombo, talment com si fos un flabiol.

En alguns països, com Galícia, l'harmònica forma part de la llista d'instruments populars, i en d'altres la tradició és tan viva que marques com Hohner en fan instruments expressament.

Avui dia, a Catalunya, l'harmònica ha desaparegut de la música popular tradicional, i sobretot la trobem en entorns de música d'importació, com el blues, el country o el jazz. Però penso que val la pena no perdre de vista que l'harmònica, durant anys, ha estat un instrument inserit i adaptat perfectament a la música popular i tradicional catalana. A veure si algun dia hi torna!

divendres, 1 de maig de 2015

La rumba més trista

Aquest matí hem acomiadat el Pablo. Massa d'hora. Massa amics, massa dolor, massa impotència. Recordo encara quan ens vam conèixer, i com es va afegir de forma incondicional al grup de bojos que volíem canviar el barri a cop de cultura popular. El Pablo em va fer descobrir la rumba: "Ei, que també és música tradicional!", reivindicava. I ens va convèncer, no sé si pels seus arguments, o per la seva il·lusió. Diria que nosaltres també li vam fer descobrir un nou sentit a la cultura tradicional. Com a mínim, estava fascinat pels nostres debats entorn dels gegants, de les bèsties, dels balls i dels instruments musicals catalans. I sort en teníem dels seus comentaris sorneguers, que ens feien tornar a tocar de peus a terra!

Ara tot això s'ha acabat. Del Pablo només ens queda la feina feta, i allò que d'ell vulguem guarda-ne al cor. Jo vull recordar-lo així: amb els ulls brillants parlant de la rumba:

dijous, 8 de gener de 2015

La bandúrria: alguns referents musicals

La primera imatge que ens vindrà al cap quan sentim parlar de la bandúrria, si és que ens en ve alguna, segurament serà la d'una tuna universitària. Si gratem més, probablement, recordarem algun grup aragonès de jotes. I, si acabem d'aprofundir en aquesta memòria ràpida, potser rescatarem una d'aquelles orquestres de "pulso y púa" que en algun moment van arribar a estar així com mig de moda. Però, mes enllà dels entorns més especialitzats, l'imaginari social de la bandúrria no acostuma a tenir gaire més recorregut. En el seu moment, quan vaig començar a potinejar aquest instrument, vaig mirar de trobar alguna referència, algun model on recolzar-me. I, evidentment, els primers que vaig trobar van ser aquests tres. Cap d'ells, però, no em va acabar de barrufar del tot: la tuna, per motius evidents (tot i que la formació en sí, un cop apartada la caspa, el vestuari, el repertori i les actituds, té cert interès musical, sobretot pel que fa a tunes de pocs membres). El grup aragonès tampoc, per un excessiu folklorisme (i un context molt allunyat del meu). Finalment, el model orquestral, directament identificat amb la música clàssica, tampoc no m'atreia, ja que sempre m'han interessat més les músiques tradicionals.

Volia dir això que més enllà no hi havia més vida bandurrística? En cap cas! El que passa és que cal gratar una mica més per a trobar-la. L'article d'avui, precisament, el dedico a mostrar alguns referents de la bandúrria on sí que m'hi sento còmode. Són quatre, però en trobaríem més. I, si no ho centrem només en la bandúrria estricta, i abracem la resta d'instruments de doble corda (mandolines, bouzoukis, etc.) la llista seria ja interminable. En tot cas, aquí van els quatre que volia proposar-vos avui:

Al Tall

Per a mi, són el meu referent indiscutible. Amb Manolo Miralles a les bandúrries (a voltes ajudat d'altres artistes, com Maribel Crespo) han sabut crear, a partir de la tradició musical valenciana, un producte musical perfectament rodó, on el so de les bandúrries hi té un paper central. Llàstima que ja hagin plegat!

Al Tall: Lladres

Pep Gimeno (a) Botifarra

Magistral cantaor valencià, li agrada acompanyar-se de magnífics músics de bandúrria, com Juanjo Blanco i Paco Lucas, a l'hora d'interpretar copletes, fandangos, jotes...

Pep Gimeno: El casamiento de Maria La Chapa

Nuevo Mester de Juglaría

Els d'Al Tall no se n'amaguen: el grup castellà, creat el 1969 a Segovia, és un dels seus referents més directes. Luis Martín, un dels fundadors del grup, des dels inicis aporta amb la bandúrria un timbre molt identificatiu del grup, reforçat més tard amb el llaüt de Javier Martín.

Nuevo Mester de Juglaría: 25 pueblecillos

La Ronda de Boltaña

De l'Aragó ens arriba una proposta d'una gran frescor: la Ronda de Boltaña, un grup que amb el nom ho diu gairebé tot, ja que va néixer a Boltaña, amb l'objectiu de recuperar la formació de "ronda" per la festa major. Les bandúrries, instruments imprescindibles de les rondalles, hi tenen un paper destacat, al costat d'instruments propis del nord aragonès: la gaita de boto, la trompa o el chuflo i el salterio.

La Ronda de Boltaña: Salud, país!

Com ja hem dit, de referents n'hi hauria més. De moment, però, podeu gaudir d'aquests, que valen molt la pena, oi que sí? Que no tot són clavelitos de mi corazón!