divendres, 16 d’octubre de 2015

La Fira Mediterrània i els pingüins

Aquests dies se celebra la Fira Mediterrània de Manresa, un fira que es dedica, com diuen ells mateixos, a la "cultura popular & músiques del món" (hi ha músiques que no són del món?). Com cada any, molts companys i coneguts em pregunten si hi aniré. I, com cada any, em toca fer la difícil tasca d'explicar que, no només no hi aniré, sinó que em sento profundament allunyat de tot el que aquesta fira representa. Com que d'any en any he anat polint l'argumentari, aprofito ara per a posar-lo per escrit, i així que pugui servir per a fer bullir l'olla sobre què significa "cultura popular".

D'entrada, vull deixar clar que l'àmbit cultural al que em refereixo és el de la "cultura popular i tradicional". Sovint fem trampes amb les paraules, i per això val la pena aclarir-ho d'entrada. La Fira de Manresa, precisament, ha fet bandera de ser una fira de la "cultura popular i tradicional" (si bé a voltes de forma més explícita, i de vegades més implícita). Si fos simplement una fira d'arts de carrer, d'arts escèniques, o de músiques de festa, seria una altra cosa. Però la Fira de Manresa s'ha venut sempre com el "referent" de la "cultura popular i tradicional".

"Cultura tradicional" és aquella que és pròpia de les societats tradicionals. Nosaltres ja no vivim en una d'elles, sinó en una societat moderna, però molts d'aquests elements culturals han arribat fins a nosaltres: frases fetes, rondalles, llegendes, gastronomia, danses, músiques, formes de religiositat, hàbits... Seria una llista sense final. I "cultura popular" és aquella pròpia de les classes populars, és a dir, que no és la cultura pròpia de les classes dirigents (i, si voleu aprofundir-hi, us recomano l'obra "La distinció", de Pierre Bourdieu). Així, una sonata de Bach seria música tradicional, però no popular. I un graffitti seria cultura popular, però no tradicional.

Evidentment, com que parlem de realitats socials, els blancs i negres no existeixen (algunes sonates de Bach es van popularitzar, i hi ha "graffitis" tradicionals en alguns edificis antics), i el que tenim és una infinita gradació de grisos: no tot el que és popular és absolutament popular, i no tot el que és tradicional és absolutament tradicional. Però, malgrat tot, la intercessió d'aquests dos elements ens dibuixa un espai cultural relativament delimitat, i raonablement coherent.

Aquesta "cultura popular i tradicional" (amb les fronteres més o menys definides) és un patrimoni cultural de primer ordre, ja que recull i conforma elements fonamentals de la nostra identitat, individual i col·lectiva: formes de socialització, valors, patrons, actituds... I, a més, és un element singularíssim per tal de garantir la diversitat cultural humana: totes les societats del món tenen les seves pròpies formes culturals populars i tradicionals (mentre que altres realitats culturals que no són populars i tradicionals sembla que vulguin tendir vers la homogeneïtzació cultural del planeta).

I aquí és on vull anar a parar: la importància de la diversitat cultural, i la prevenció vers la homogeneïtzació, ens obliga a haver de ser molt curosos amb l'abordatge de la cultura popular i tradicional, i a donar molta importància al sistema, al context: no és el mateix la cultura popular i tradicional catalana de, per exemple, l'aragonesa. Però tampoc no són iguals la de les terres de l'Ebre que la de la Garrotxa. Però és que no és el mateix la del pla d'Olot, que la de la vall d'Hostoles. Però tampoc no és igual la de Sant Feliu de Pallerols que la de les Planes d'Hostoles. Així, qualsevol element cultural cal abordar-lo des de la realitat on es fa present.

Perquè, de fet, la cultura és una xarxa, un entramat de realitats, que interactuen i es donen sentit entre elles. I aquesta trama, necessàriament invisible, és el que li dóna valor, li dóna sentit.


Un error que cometem sovint és el d'aïllar realitats culturals, pensant que així les podrem preservar, promoure o, fins i tot, "modernitzar". Però aquest aïllament és desnaturalitzador. Posem un exemple: els castells. A simple vista, un castell és un castell: una torre humana, i punt. Però si anem a la diada de Sant Fèlix de Vilafranca, veurem que no és només això: és una complexitat de vivències desbordadora. Castells són les torres humanes, però també les trobades per anar-los a veure, els dinars familiars on es comenten, el ritu d'entrada a plaça, les relacions humanes amb els castellers ("-enguany mon cosí va a terços")... Per a mi, no té cap sentit, si vull conèixer els castells, anar-los a veure a Banyoles o a l'Escala. Per més que allà (que no ho sé), hi hagi una colla que faci castells de deu. A Banyoles aniré a voltar amb barca a l'estany, i a l'Escala aniré a visitar les ruïnes d'Empúries i a comprar anxoves.

En el fons, això que dic, els biòlegs ja fa temps que ho van entendre dins del seu àmbit d'actuació: els animals són importants, però encara ho són més els ecosistemes. És molt important preservar els pingüins (ells no van arribar mai a plantejar "modernitzar-los", per sort), però no té cap sentit preservar-los en zoològics. I, si algú de debò vol conèixer i comprendre els pingüins, el que ha de fer és anar-los a veure al seu hàbitat, i no en una palangana amb glaçons a ple estiu al Parc de la Ciutadella.

Quan veritablement té sentit ple un ball de bastons és a la festa major de l'Arboç, quan veritablement es gaudeixen uns gegants és a les festes del Tura d'Olot, quan veritablement emociona una rondalla és en un escó davant la llar de foc, i quan veritablement es viu un mercat d'herbes remeieres és al carrer Hospital de Barcelona el dia de Sant Ponç.

La Fira de Manresa, en canvi, per a mi, és un zoològic, on es porten elements de cultura popular i tradicional totalment fora de context. I, com que aïllats perden bona part de l'interès, se'ls "modernitza" a base de barrejar-los amb altres elements culturals, fins a fer uns poti-poti de difícil identificació (he vist artistes de circ ballar una sardana vertical sobre una paret penjats amb cordes, així que no em vingueu amb romanços). De fet, per a seguir amb l'exemple del zoològic, és com l'actuació dels dofins: com que per sí sols són avorridots, els fem fer acrobàcies, no fos cas que la sola observació dels animals fes adormir la mainada.

Ep! No vull dir pas que no hi hagi grans artistes a la Fira de Manresa. I tant que n'hi ha! De ben segur que tots ho són. El problema de la Fira no són les actuacions d'una en una, sinó el conjunt: tot plegat reforça aquest model de zoològic que, malauradament, acaba revertint en els llocs d'origen. Així, fins i tot en llocs on durant dècades un element cultural ha perviscut amb força, ara se'l vol obligar a "modernitzar-se" seguint el model marcat per la Fira.

D'aquesta forma, igual que no vaig al zoològic perquè no hi crec, tampoc no vaig a la Fira Mediterrània de Manresa perquè tampoc no hi crec (i no tinc cap problema, ni amb els artistes de la Fira, ni amb els pingüins del zoo). Prefereixo anar a veure ocells als Aiguamolls de l'Empordà, i anar a sentir gralles a Reus. I si vull gaudir de "música popular i tradicional modernitzada", me'n vaig a sentir un concert de jazz o de rumba.

I, si m'ho pregunten, també diré que no m'entristirà gens que algun dia deixin de fer la Fira de Manresa, i que tanquin el zoològic de Barcelona.