dimecres, 9 de març de 2016

El tamborino mallorquí com a llegat

Estava tafanejant l'interessant blog Memòries d'un tabaleter, quan vaig retrobar un vell gravat que feia temps que no veia: és una làmina del Syntagma Musicum de Praetorius (exactament, la làmina XXIII del segon volum) on s'hi mostren diversos tipus de tambor. Un d'ells, si deixem de banda les mides, és idèntic a l'instrument que avui coneixem com a tamborino mallorquí:


Llavors, vaig pensar: Jordi, tant reivindicar els bombos i els tamborinos grossos pot fer pensar que tens algun tipus de mania o de despreci envers aquest instrument. I, ans al contrari!, és un instrument que aprecio molt, i al que dono molt de valor. Altra cosa és que qüestioni que hagi de ser l'instrument "estàndard", i que faci desaparèixer totes les altres formes de percussió, però el tamborino en sí és un magnífic instrument, que tot flabiolaire hauria de saber fer sonar. I per això vaig pensar: dedica-li un article al blog. I és el que faig ara. I li dedico aquest article tot centrant-me en el que per a mi és el gran valor que té: la seva història. I el privilegi que representa, per als flabiolaires, poder ser hereus i transmissors d'aquest llegat tan especial.

Tornem al gravat de Praetorius. Com podeu veure, es tracta d'un timbal cilíndric, raonablement igual d'amplada que d'alçada, on les pells van lligades directament a les cordes, sense riscla externa. Aquesta imatge, de 1619, no difereix gaire d'una altra mostra iconogràfica: l'àngel tamborinaire del Tabernacle dels Teixidors de Lli (Tabernacolo dei Linaioli), una obra de Fra Angelico, pintada vers 1432-1433, i que es conserva al Museu nacional de Sant Marc de Florència (no us perdeu el detall de la flauteta de la mà dreta):


Tant una com l'altra també són molt similars a un altre exemple, aquest cop més proper: es tracta del tamborino que toca un músic al retaule de l'església de Sant Joan, de Lleida. En aquest cas, aquesta obra de Pere Garcia de Benavarri, de finals del segle XV (i que es conserva al MNAC), mostra el tamborino en dues escenes: al banquet d'Herodes, i a la decapitació de Sant Joan:



Aquest tipus de timbal o, si voleu, aquest sistema de pellat i encordat del timbal, sembla que fou el més habitual en la música europea durant molts anys, fins que (segons la hipòtesi que habitualment es dóna per fet, i que jo no penso pas contradir) fou substituït per l'anomenat "sistema francès", o "sistema napoleònic" (que rep aquest nom pel fet que -diuen- va ser l'exèrcit napoleònic el que el va acabar de difondre per Europa). El sistema francès incorpora dues riscles externes, on es lliguen els cordes, i són aquestes les que tensen la pell. No és un canvi estètic: la moda de l'època era el redoble, i el redoble necessita una major tensió de les pells. La riscla externa permet una major tensió de la pell, sense deformar l'instrument. Així doncs, els dos tipus d'instrument també comporten dues maneres de tocar, dos estils percussius diferents.

Una mostra d'aquest segon tipus de timbal és el que podem veure a l'obra Ronda de nit de Rembrandt, pintada entre 1640 i 1642. Evidentment, aquesta imatge és molt anterior a Napoleó: aquest tipus de timbal també és antic, no neix al segle XIX, que serà quan viurà la seva major difusió. Per cert, fixeu-vos en el detall del timbal: els claus que hi ha al voltant del forat de ressonància no us recorden els del tamborino mallorquí?


Així doncs, aquests timbals sense riscles externes es considera que són un model arcaic, ancestral, de timbal. Un instrument que forma part de l'instrumentari d'origen medieval i desaparegut amb el temps: cítoles, cítares, guiternes, salteris, lires, derbuques... Un model desaparegut fins i tot del "coneixement comú": en general, el timbal amb riscles és considerat com el timbal "normal", mentre que l'arcaic és vist com un instrument "estrany". Avui, sortosament, dins el món de la música antiga, alguns artesans han recuperat aquests instruments, a partir de pintures com les que hem vist anteriorment. Una mostra n'és aquest, d'origen anglès:



Ara bé, aquesta substitució, sorprenentment, no va aconseguir ser absoluta. I, malgrat tenir totes les de perdre, aquests tambors arcaics no van desaparèixer del tot: en la música popular, aquests timbals van seguir tenint els seus espais, i la seva continuïtat. Així doncs, el que avui anomenem tamborino mallorquí és un supervivent, és un timbal d'origen medieval que ha perviscut fins a l'actualitat: a Mallorca, fins avui dia. I, a Catalunya, fins a l'arribada dels bombos i dels tamborinos grossos. De fet, tenim algunes (poques!) fotografies que testimonien aquesta darrera pervivència al Principat: els tamborinos d'Esteve Ubach (a) Estevet de la Seu, i el Perdigot de Solsona. En aquesta imatge podem veure el primer cap al 1910 amb els gegants:


I en aquesta hi podem veure el Perdigot (no sé de quin any és la foto):


De la foto del Perdigot sempre m'ha sobtat que els tensors de les cordes no semblen ser els habituals passadors de pell, sinó algun tipus de cinta o veta, més llargs, amb una funció també ornamental. És interessant, ja que algun dels primers tamborinos de cobla de sardanes, encara encordats, també mantenien aquesta funció dels tensors (així com el sistema de lligar les pells). Fixeu-vos sinó en aquest tamborino de finals del s. XIX, del fons del Museu de la Música de Barcelona (MDMB 402):


De fet, el cas dels tamborinos de cobla és força curiós: si bé en la història dels timbals primer es van imposar les riscles externes, i més tard els tensors metàl·lics, es conserven tamborinets amb tensors metàl·lics, però sense les riscles externes, com aquest, de finals del segle XIX (MDMB 401):


Acabo. Quan avui, a Mallorca, a Catalunya o on sigui, toquem amb aquests tamborinos, estem donant continuïtat a uns instruments amb segles i segles d'història. Un instrument que, de no ser pels flabiolaires, hagués desaparegut a casa nostra. I que de nosaltres depèn que no ho faci. Diu el DIEC que "llegar" significa "transmetre de generació en generació". El tamborino que anomenem mallorquí és, doncs, un llegat amb uns orígens que es difuminen al fons dels segles. No us fa una mica de vertigen?

P.D. Alguns us preguntareu si cal seguir anomenant-lo "mallorquí". Trobo que sí. En primer lloc, perquè és de justícia reconèixer als mallorquins (i eivissencs) que preservessin l'instrument, quan al Principat es va perdre. En segon lloc, perquè la major part dels instruments d'ús actual són fets a Mallorca. En tercer lloc, perquè les mides i proporcions que fem servir són les del model estandarditzat mallorquí. I, en quart lloc, perquè tampoc no hi ha de moment cap altre nom que faci ombra a "tamborino mallorquí".

dimarts, 1 de març de 2016

La flauta de Rocabruna


En el número 16 de la revista Les Garrotxes (tardor-hivern del 2015), en un reportatge sobre el castell de Rocabruna, entre les restes arqueològiques que s'hi han trobat hi destaquen "la troballa d'un bec de flauta tallada en os i decorada amb incisions geomètriques" que "aporta al conjunt la pinzellada musical que ens apropa encara més a valorar els estadants del castell fa més de 500 anys". Fa gràcia que els autors parlin de bec ja que, precisament, el que no té aquesta peça és bec: és un cap de flauta (entenent flauta com a genèric d'aquest tipus d'instruments) de tipus pla. Antigament, aquest tipus de cap era força habitual, si bé el cap de bec amb el temps es va anar imposant. Que jo sàpiga, els darrers instruments del nostre país on es va mantenir la forma de cap pla foren els flabiols d'Arbúcies i els flabiols mallorquins.

La imatge que podeu veure és la il·lustració de l'article, escanejada. Estaria bé que algun expert en organologia pogués estudiar aquesta peça, per intentar determinar de quin tipus d'instrument es tracta. Segurament, deu ser el cap d'una flauta recta. Però, i si es tractés d'un flabiol?

Per si voleu buscar l'article original: Bibiana Agustí i Dolors Codina, "El castell de Rocabruna", Les Garrotxes, núm. 16 (tardor-hivern 2015), p. 74-75