dimecres, 25 de maig de 2016

Tradicional i popular: algunes precisions


Quan parlo de cultura tradicional i popular, sovint m'adono que els meus interlocutors no m'entenen. I això és així, no perquè cap dels dos estigui equivocat o mancat d'informació, sinó perquè definim de manera diferent aquests termes, de manera que, amb les mateixes paraules, acabem parlant de coses diferents. Intentaré aquí esbossar breument com entenc jo això de "tradicional i popular", sens perjudici que altres visions sobre ells també siguin possibles.

Què vol dir "tradicional"?

Per a mi, tradicional vol dir senzillament "propi de les societats tradicionals". En sociologia clàssica, un dels àmbits d'estudi que va tenir més pes va ser l'abordatge del pas de les societats tradicionals a les societats modernes. Condicionats per l'època, i per un marcat eurocentrisme, aquells primers sociòlegs van anomenar "tradicionals" aquelles societats nascudes amb l'ensorrament de l'Imperi Romà, i que van entrar en crisi amb la modernització econòmica i ideològica de la Revolució Industrial. Són societats i, per tant, cultures, marcades per la centralitat del cristianisme, i per un model polític autoritari. Són societats precapitalistes, majoritàriament orals, amb predomini del sector primari. Tradicional, per tant, en aquest cas, no vol dir "per costum" o "per inèrcia", com podria semblar a primera vista. Tradició ve del llatí traditione, que vol dir transmissió. Per als sociòlegs del segle XIX les societats tradicionals eren força estàtiques (cosa que després s'ha conclòs que no era del tot cert), i per això les van anomenar "tradicionals", ja que entenien que la tradició-transmissió era l'element principal de la continuïtat social (i no pas la creativitat i la innovació). Allò que anomenem "tradicions" serien senzillament aquells elements culturals propis de les societats tradicionals.

Quan es produeix aquest pas d'una societat a l'altra?

És un canvi gradual, difús, i molt desigual. Barcelona es modernitza molt aviat, mentre que algunes poblacions del Pirineu no ho van fer fins fa poques dècades. I, a més, entre que comença el procés de modernització i que es culmina, pot passar molt de temps. És llavors quan trobem societats en transició. Per posar un exemple: els acordionistes del Pirineu són músics de transició entre la música tradicional (funció del músic, tipus d'activitat, etc.) i la música moderna (instrument). Fins i tot, observant el repertori, s'hi veu clarament la barreja.

I què vol dir "popular"?

Les societats tradicionals eren societats profundament duals: d'una banda, hi havia les classes o estaments privilegiats, que representaven una minoria, i per l'altra hi havia les classes i estaments perjudicats, oprimits, explotats, subalterns (segons el llenguatge que es prefereixi), que representaven la majoria de la població. Quan parlem de cultura popular, parlem senzillament de la cultura pròpia d'aquestes classes, les classes populars. A vegades podia ser la mateixa que la dels privilegiats, i a vegades no.

Per tant, la cultura popular i tradicional...?

Efectivament: és la cultura pròpia de les classes populars de les societats tradicionals.

Avui, hi ha cultura tradicional?

Sí i no. No, perquè som una societat moderna. Per aquest motiu, tota la cultura que fem és cultura moderna. Ara bé, hi ha elements propis de la cultura tradicional que han sobreviscut fins a nosaltres: és normal, ja que la frontera entre la societat tradicional i la societat moderna és gradual i difusa, i depèn molt de cada context. I la cultura moderna es construeix sobre un substrat de cultura tradicional. Igual que el català prové del llatí (la cultura tradicional es construeix sobre la cultura clàssica), les nostres festes majors actuals provenen de les festes majors tradicionals, per posar un exemple.


Les tradicions, evolucionen?

Actualment, no. En una societat tradicional, és evident que la cultura (les tradicions) evolucionen, canvien: la música medieval i la del Renaixement no són iguals, per exemple. Ara bé, en la nostra societat, les tradicions no evolucionen, perquè ja no som tradicionals. Si, de cas, es modernitzen. A costa de deixar de ser tradicionals, evidentment.

Aleshores, quan avui diem que fem "cultura popular i tradicional", què fem?

Bàsicament, fem dues coses. D'una banda, fem cultura moderna basada en elements propis de la cultura tradicional. És el cas dels elements culturals que han perviscut fins avui, i que s'han anat adaptant (la Patum de Berga, els refranys, la cuina...). També entrarien aquí fórmules de creació artística que prenen referents de la tradició popular (Comediants, Fira de Manresa, etc.). D'una altra banda, fem reconstrucció històrica. És el cas de les recuperacions de tradicions, com diversos balls tradicionals, o artesanies (ceràmica, tèxtil, etc.).

Si tot és tan senzill, on és el problema?

Segons la meva opinió, el problema apareix quan barregem aquestes dues opcions. Si una persona vol impulsar un determinat element de cultura popular amb criteris de reconstrucció històrica, i un altre el vol impulsar amb criteris modernitzadors, és evident que no s'entendran. Més i encara si fan trampes amb el llenguatge: si el "modernitzador" afirma que el "recreador" està fossilitzant l'element cultural, i el "recreador" afirma que el "modernitzador" l'està destruint, el conflicte està servit. El que cal, penso, és reconèixer que són dues opcions respectables, i que cal treballar perquè puguin coexistir. Sobretot, és important verbalitzar quina és la nostra opció, mostrar-la, per tal d'evitar malentesos. I és molt important evitar caure en l'autoengany: intentar trobar un punt mig no és cap solució, ja que els plantejaments són absolutament divergents. I, insisteixo, és molt important ser conscients del paper i l'opció que un mateix ha pres, i actuar amb conseqüència.

Això evitaria el conflicte?

No, el conflicte sempre hi serà. Ara bé, si tenim clar què estem fent, serà més fàcil gestionar-ho. Però, per exemple, de Patum, o de Diada de Sant Fèlix, només en tenim una. I ens haurem de posar d'acord en si volem que sigui una festa modernitzada, o una festa amb criteris històrics. O, si en un restaurant de cuina catalana oferim un xató o unes faves, el client hauria de tenir clar quin és el criteri que farem servir. I, si un cantant afirma que fa interpretació de cançons tradicionals, valdria la pena que el públic conegués la seva opció: la reconstrucció històrica, o la modernització. Perquè les dues coses alhora no poden ser: només serviria per tenir tothom descontent.

És una opinió ben poc essencialista!

Totalment. Alguns nacionalismes han volgut construir les identitats nacionals en base a la cultura tradicional i popular. I això sí que l'ha devastada! Aquells que es pensen que l'essència de la pàtria és la cultura tradicional, és normal que no vulguin admetre que avui, de tradicions, stricto sensu, ja no en tenim. Que el que tenim és un patrimoni històric, i que està a la nostra disposició per tal de construir aquella cultura moderna que vulguem.

Alguna conclusió final?

Sí: deixem de dir que "les tradicions evolucionen". És fals, és absurd, i només serveix per a generar conflictes gratuïts.

Imatges: dos càntirs absolutament moderns. En el primer cas, un càntir que recrea els càntirs tradicionals amb criteris històrics. En el segon cas, un càntir (bé, de fet en són dos) que, a partir dels models tradicionals, en fa una revisió modernitzada.

dilluns, 16 de maig de 2016

La dieta mediterrània, principal enemiga de la cuina catalana


Voltant per internet he anat a petar a una interessantíssima entrevista al gastrònom Jaume Fàbrega, tot un referent de la recerca i la divulgació de la cultura alimentària del nostre país. Tot i que el conjunt de l'entrevista val molt la pena, deixeu-me ressaltar aquesta resposta, ja que la trobo sensacional:

El concepte dieta mediterrània és una marca registrada, en castellà. I es basa en mentides i mitges veritats. Per exemple: diuen que es basa en el pa, l'oli d'oliva i el vi. Però la major part de mediterranis són islàmics i no beuen vi. Els nostres avantpassats ibèrics bevien cervesa! La carn de la dieta mediterrània és el porc, i ni els islàmics ni els jueus no en mengen. I al món islàmic tampoc no fan servir gaire l'oli d'oliva, es fa servir mantega. Això que diuen de la dieta mediterrània, que és la més saludable, és mentida o, si més no, és una visió maniquea de la qüestió. La dieta més saludable per als esquimals és la que fan ells, que està composta 100% per greixos, que és el que els convé. Cada alimentació s'adapta a les característiques climàtiques, culturals i religioses de cada lloc. El que sí que hi ha són 'cuines mediterrànies'.

Passa amb la cuina, però passa també amb la música, les danses, la llengua, les frases fetes, la toponímia... Els estàndards maten la diversitat, i darrere dels estàndards no sempre hi ha interessos purs i transparents.

Podeu llegir l'entrevista sencera aquí:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4207723/20140821/jaume-fabrega-dieta-mediterrania-lenemiga-principal-cuina-catalana.html