dilluns, 26 de setembre de 2016

El flabiol a la dansa de la mort


"Records d'un excursionista" és un llibre de vivències de Carles Bosch de la Trinxeria, un aristòcrata rural del Vallespir del segle XIX que, gràcies a la seva situació econòmica i social, es permeté el luxe de gaudir de diversions restringides a les classes benestants, com les arts, la política o els viatges. En aquest llibre, precisament, es dedica a compartir les seves memòries excursionistes, si bé cal que tinguem present que l'excursionisme que mostra en les seves descripcions no és l'excursionisme esportiu que avui coneixem, sinó més aviat un excursionisme naturalista i etnogràfic, lligat al pensament romàntic propi de la revolució industrial.

En tot cas, tenia el llibre a la tauleta de nit, a la pila dels llibres que fan cua per ser llegits, quan l'Albert se'm va avançar: Jordi, has vist això?, m'escrigué pel Twitter. Efectivament: al capítol dedicat a la processó de Dijous Sant a Rupià, Bosch de la Trinxeria hi diu:
La processó del Dijous Sant, a Rupià, tenia tanta anomenada, que reunia nombrós aplec de pagesos de tota la comarca. Ignoro si es celebra encara, però el 1860, vaig veure la processó del Dijous Sant, que em cridà moltíssim l'atenció. A l'entrada de fosc sortí la processó de l'església del poble precedida per la mort, brincant amb la seva dalla. Era un galifardàs alt, magre, vestit de calavera amb un crani de cartró, portant a les mans una gran dalla. Saltava, ballava, es desllorigava al compàs d'un flabiol i un timbal que venien darrera d'ell; obria pas a la processó clavant cops de dalla a dreta i esquerra, sembrant l'esglai en els nombrosos badocs, dones i criatures, que es senyaven d'espant.
Com diu l'Albert, la dansa de la mort, que sols ha perviscut a Verges, antigament s'havia ballat en d'altres poblacions empordaneses. I el flabiol, abans de l'arribada de les cobles i orquestres modernes, tenia un paper destacat en la música popular de la comarca. Actualment, a Verges, la dansa de la mort va acompanyada de timbals. La pregunta que ens quedarà, de moment, sense resposta, és: quina melodia deuria tocar el flabiolaire, que feia saltar, ballar i desllorigar-se el galifardàs de Rupià?