divendres, 23 de juny de 2017

Emma Maleras, la dama de les castanyoles

Ara fa deu dies morí, als noranta-sis anys, Emma Maleras, la revolucionària de les castanyoles, que aconseguí que aquest instrument guanyés el reconeixement, acadèmic i social, que per dret mereixia.

Voltant per can Youtubre he trobat un curiós documental sobre ella, produït per TVE l'any 1986. Serveixi com a record d'una pionera que fou exemple de constància i compromís.

Està dividit en dues parts, el podeu veure aquí:



 
Emma Maleras: una vida dedicada a las castañuelas
TVE, 1986

dimecres, 7 de juny de 2017

Despacito

Bé, sembla que la "kansión del berano" serà Despacito, de Luis Fonsi. Més enllà de la música en sí, m'ha fet gràcia que al videoclip hi aparegui un instrument dels "poc habituals", dels que no formen part de l'estàndard de la música comercial internacional:



Es tracta d'un "cuatro de Puerto Rico" (de fet, Fonsi és portorriqueny), i segons llegim a la web 19trastes:

Santo y seña de la música tradicional portorriqueña, el cuatro es un instrumento de 10 cuerdas metálicas dobles, algo más pequeño que la guitarra y un contorno que recuerda al violín.

En menor medida se toca en República Dominicana (con 4 ódenes y 7 cuerdas en total, la 1ª simple).

El orígen son los laúdes llevados a la isla por los españoles durante los siglos XVI y XVII que fueron evolucionando a esta forma criolla. A finales del siglo 19 los jíbaros (campesinos) empezaron a llevarlos a las ciudades desde las haciendas, empezando a tomar carta de naturaleza como instrumento nacional en que se consolidó durante los años 20 y 30.

Hay modelos de los registros soprano, alto, tenor y bajo.

Se afina en intervalos de cuartas en Sol-Re-La-Mi-Si (de agudos a graves).

També té entradeta a la Viquipèdia: https://es.wikipedia.org/wiki/Cuatro_puertorrique%C3%B1o

Algun dia algú hauria de publicar la "Guia de camp dels cordòfons americans", sortiria un bon volum!

dilluns, 5 de juny de 2017

Xeremies... regulars?



No, no és que m'hagi agafat ara un rampellot militarista. El que passa és que, buscant informació sobre la corneta militar per a fer l'anterior article, vaig anar a petar a les xeremies dels regulars de Melilla. Sí, no hi entenc gaire -gens- sobre temes bèl·lics, però es veu que a Melilla (Mililia, segons topònim tradicional) hi ha una unitat militar anomenada "Regulares de Melilla". I resulta que aquests s'acompanyen d'una banda musical (anomenada "Nuba") on, a banda dels instruments habituals, hi ha un instrument propi i exclusiu, anomenat "chirimía". Sembla ser que es tracta d'una generosa concessió a la cultura popular del nord d'Àfrica, segons es pot llegir a la web de l'Exèrcit de Terra:

Desde su inicio estas fuerzas contaron con una banda de música con la denominación especial de “Nuba” (palabra con la que se designa en la zona a un conjunto musical). A la misma se  incorporan otros instrumentos musicales autóctonos, a los ya de por sí habituales de una banda (cornetas, tambores, etc.), entre ellos el más característico, la chirimía. Posteriormente los diferentes Grupos que se fueron creando contaron con su propia  nuba. Hoy en día solo quedan dos que son las que corresponden al Grupo de Regulares de Ceuta nº 54 y al Grupo de Regulares de Melilla nº 52.

Las nubas siempre han estado presentes en los grupos de Regulares, adoptando la música típica de las tropas indígenas del lugar con instrumentos típicos del Mogreb, el  instrumento más acorde con esas tropas  era la “CHIRIMÍA”(o gaitas como son llamadas en el Mogreb) siendo unos instrumentos que se  unieron  a las Bandas de guerra de cornetas y tambores.

La chirimía es un instrumento musical de viento de doble lengüeta. El sonido es de tiple muy agudo que es lo que caracteriza al citado instrumento.

La uniformidad de las nubas es la tradicional de estas fuerzas que se caracteriza por la vistosidad y colorido de las prendas que lo componen. Entre las mismas se encuentra el Tarbuch (prenda de cabeza de color rojo), las trinchas de Cuero marroquí con  “fantasía” (repujado que lleva el mismo), la Skara ( cartera de cuero), el suljan (capa de paño cuyo color depende del grupo al que pertenece la nuba, rojo para el grupo de Melilla y azul para el de Ceuta) y Alquicel (capa blanca) ello unido al uniforme que es de color garbanzo   y a su  paso majestuoso, da un especial colorido a estas nubas.

Jo, que voleu que us digui, si em miro les fotos, hi veig més una dolçaina valenciana, que no pas una xeremia magribina. Però deuen ser més aviat imaginacions meves. En tot cas, ho deixo anotat aquí al blog, ni que sigui com a curiositat.


divendres, 12 de maig de 2017

La corneta militar

Es veu que a l'Argentina hi ha una dita que fa: «El que nace para pito nunca llega a corneta». Té el seu què, sobretot si tenim en compte que deixa prou bé la corneta, un instrumentó no gaire prestigiat socialment, que diguem. No ho sé, a mi la corneta sempre m'ha despertat certa simpatia. Potser és que vaig veure massa pel·lícules del Quinto de Cavallería de nano, vés a saber. A més, l'interès sempre m'ha anat a més, en una relació inversament proporcional a la facilitat de trobar informació més o menys fidedigna sobre l'instrument. Perquè, què és una corneta? Jo he acabat optant per anomenar-la "corneta militar", per a identificar-la millor. I és que "corneta" és un instrument equívoc. Si ens fixem amb el nom, cal llavors diferenciar-la de la corneta de fusta, que fou un instrument que arribà fins al barroc, i que amb embocadura del que avui anomenem vent metall, tenia digitació d'instrument de vent fusta (com la d'un oboè, o d'un clarinet). O de la corneta de pistons, una corneta evolucionada, molt habitual fins que la trompeta acabà amb ella a mitjans de segle XX. Si ens fixem, en canvi, en l'ús militar, veurem que a les casernes la corneta conviu amb el cornetí, i amb el corn de postilló. I, finalment, si ens fixem amb la manera de tocar-la, veurem que és molt similar al corn, i a la botzina (instrument que, alhora, es confon amb la botzina dels vehicles). No està mal, no? A banda que, de "cornetes militars" estrictament parlant, en tenim diversos tipus: amb pistons, amb transpositor, rectes, curtes i llargues... Un festival, ja ho veieu.

I què és una corneta militar? És un instrument que apareix als exèrcits europeus pels volts del segle XVIII, com a instrument per a comunicar ordres. Sí, la seva funció no era musical en el sentit estrictament artístic, si bé les fronteres sempre són difuses. I és que això de la música militar és modern: als exèrcits antics, els timbals i els pifres hi tenien una funció comunicativa: si el general de torn no volia esgargamellar-se cridant, el més senzill era comunicar l'ordre a l'oficial de l'instrument, i aquest ja feia perquè fins el darrer soldat quedés assabentat de les novetats. La corneta sembla que va entrar en certes unitats d'infanteria, i d'allí va anar expandint-se pels diversos exèrcits. No ens ha de sorprendre: al camp de batalla és més fàcil dur-hi una corneta, que un gros timbal (i aquí hi faig un excursus: al Timbaler del Bruc li va venir de poc de no ser el Corneta del Bruc!).

Pel que fa a la diferència entre corneta i cornetí, la diferència és només la mida (i, per tant, l'afinació). A l'exèrcit espanyol està protocolaritzat quan cal fer servir un, o l'altre, però diria que actualment és més un tema de tradicions que no pas pràctic (de fet, entre altaveus i ràdios, em penso que la corneta és ja sols un element folklòric). La corneta (i el cornetí), com que no té pistons, només emet els harmònics naturals. En una corneta en do, serien: do, sol, do, mi i sol. Pujar més amunt ja és un tema de virtuosisme. A partir d'aquestes notes, s'ha anat configurant un repertori de tocs, cada un amb un significat propi (fagina, oració, ambulància...). Teòricament, tot soldat hauria de saber identificar-los, i per això es van inventar lletretes (quinto, levanta, tira de la manta...) per tal de facilitar-ho. La dificultat, però, és que cada exèrcit, i cada unitat, té les seves pròpies versions, de manera que un toc que valgui per a granaders, pot no ser d'ús, per exemple, a cavalleria.

Si us interessa el tema, a Amazon hi ha infinitud de llibres amb tocs de corneta (principalment, nord-americans). L'exèrcit espanyol també té publicat un manual titulat "Reglamento de empleo. Toques militares" on, a banda de les partitures dels tocs, hi ha també la presentació històrica de cada un d'ells.

Finalment, us deixo aquí un recull d'imatges curioses de cornetes ibèriques que he anat aplegant per la xarxa, per si us fan peça:

Corneta de l'exèrcit republicà, fotografiat per Gerda Taro a València el 1937.

Corneta carlí, d'un gravat francès del s. XIX.

Noi corneta, fotografiat per Agustí Centelles durant la Guerra Civil Espanyola 1936-1939.

Corneta, imatge publicada al diari Crónica.

Imatge que volta per la xarxa, però que no es diu d'on surt.

Corneta, imatge publicada al diari ABC el 21/10/2014 sense més informació.

Corneta carlí.

Josep Cusachs, "Corneta de cazadores"

Josep Cusachs, "Corneta"


Diu "El cornetín con su atuendo guerrero".

El pregoner de Santa Coloma de Queralt l'any 1933.

Val, sí, no és ibèrica, és de la Guerra Civil Americana. Però mola, no?


dimarts, 17 de gener de 2017

La identitat de Maria de Medeiros


Als que dediquem bona part del nostre temps a la cultura popular i tradicional sovint se'ns relaciona amb termes com identitat, essència, i mandangues per l'estil. Jo ja fa temps que reivindico la independència de la cultura popular i tradicional dels interessos nacionalistes: per a mi és una recerca històrica, que més aviat em relliga amb les diverses cultures i llegats, que no pas me'n separa. És un esforç per recuperar valors perduts o menystinguts per la modernitat, o per a donar-los un nou valor que fins ara no tenien. Malgrat això, encara avui ens hem de sentir que si som provincians, localistes, o de ment estreta. Què hi farem.

Tot plegat ve a tomb perquè he llegit al diari Ara una entrevista a l'actriu Maria de Medeiros, on hi ha una resposta que m'ha deixat absolutament encantat. Us l'enganxo aquí:
Has viscut a França, Àustria, Portugal... D’on sents que ets?

La identitat en relació a un territori geogràfic no em preocupa. Tota la vida he anat d’un lloc a un altre i em sembla més important creuar fronteres que fixar-les. No m’agraden les idees que reclamen la identitat com una cosa monumental: per a mi és una cosa canviant que es transforma cada cop que coneixes algú.
Jo no hagués sabut expressar millor. Ja n'hi ha prou de visions reduccionistes i deterministes de la identitat. Ballar sardanes no em fa ser més bon català, perquè tampoc no sé ben bé què vol dir ser català. Deia Joan Fuster: "Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics." Doncs bé: reivindiqueu també el dret a canviar d'identitat. Perquè, de fet, contínuament canviem d'identitat. És allò que popularment anomenem "viure".